La Núria fa de mestra d’educació especial a l’escola “El carrilet”. Hi ha començat enguany i n’està molt contenta perquè porta uns quants anys intentant tenir aquesta plaça i per fi l’ha aconseguit.   La Núria també és mare de dos nens, en Nil i en Tomàs, que ja fan tercer i sisè de primària. Els dos són bons nens i els agrada anar a l’escola.  

Aquesta setmana  ha començat el curs i tenen moltes ganes d’explicar les novetats a la mare, però quan arriben a casa els dos han observat que ella està molt pendent del mòbil i no els escolta gaire.   Com que són uns nens espavilats, han ideat una manera de distreure l’atenció de la mare; a partir d’avui, quan vulguin dir alguna cosa entre ells, no ho faran de viva veu, sinó que ho escriuran en una pissarreta.  

Així, a l’hora de sopar, tots dos han agafat la pissarreta i s’han posat a menjar:

- “Nil, pots passar-me l’aigua” –escriu en Tomàs. I ensenya la pissarreta al germà.

- “Té, està molt freda” –respon en Nil.  

La Núria, distreta com està amb el mòbil, ni ho ha vist. Però, al cap de poca estona, s’adona que els fills no xerren com és habitual. Quan aixeca la vista, veu la pissarreta que els dos nens tenen al costat i els pregunta:

- Què passa? Que us han dit a l’escola que practiquéssiu l’escriptura? Els dos germans es miren i, a la vegada, escriuen cadascú a la pissarreta:

- “Mama, deixa el mòbil!!”