Converses:  

Joan (35 anys, pare de la Marta, de 10 anys) —    No sé què li passa a la Lucía. Fa una setmana que ha tornat de colònies i no ha explicat pràcticament res. Quan li pregunto alguna cosa, em mira i passa de mi. No sé què fer perquè m'expliqui què li passa! Només em parla si necessita alguna cosa de roba, perquè l’hi compri. I si vull estar bé amb ella, què haig de fer?

Inés (38 anys, mare d'en Pol i en Guillem, d'11 anys) —    Segur que si tens una mica de paciència i no insisteixes amb preguntes, ella mateixa t'ho explicarà per si mateixa. És millor que adoptis una actitud de normalitat, intenta passar molt de temps amb ella i veuràs com et parlarà quan es trobi relaxada i amb ganes de fer-ho. A vegades costa, però cal trobar la millor manera de viure bé junts.

Bruna (46 anys, mare del Joel, de 16 anys) —    No hi ha manera d'entendre el meu fill; i començo a estar tipa de tanta tonteria. Estic  ben desorientada. Hi ha dies que està supercarinyós. D'altres, en canvi, no li puc ni parlar, i no diguem acostar-me a fer-li un petó o preguntar-li on va... Em costa saber com he d'actuar amb ell. Estic segura que amb els seus amics no és així. Què faig, li compro la guitarra que vol i així em tindrà en compte i viurem bé?

Ramon (51 anys, pare d'en Lluís, de 18 anys, i de l'Esther, de 8 anys) —    No et preocupis, això és perquè està en plena "adolescència", una etapa en què les seves emocions estan a flor de pell i es deixen portar pels impulsos sense pensar-hi gaire... Malgrat que en alguns moments us rebutgin, heu d'estar sempre al seu costat, oferint afecte, comprensió i comunicació. No li donis gaire importància; això sí, crec que és important també saber marcar-li límits i no permetre-li que tingui comportaments inadequats amb vosaltres ni amb ningú. Perquè, tot s’hi val per viure bé?

(extret i adaptat de Família i escola)