Avui el Pol surt molt content de l’escola. Normalment ho fa però, avui, de manera especial. Un nen de la classe li ha donat una invitació d’aniversari i està tan entusiasmat, que gairebé no li surten les paraules:

- Iaia, Arnau, “cumpleaños”! -diu emocionat. L’àvia està més per l’entrega de l’entrepà que no pas pel que diu el nen.

- Ja l’hi donarem a la teva mare i que ho miri ella, que jo no m’hi veig prou -diu l’àvia mentre li dóna un bocí d’entrepà. Quan arriba el vespre, la mare saluda la sogra i, mentre la posa al corrent, el Pol mira de trencar la conversa amb paraules i gestos perquè la mare miri el paper.

- Prou, Pol! -diu la mare-. No veus que estem parlant? -diu seriosa.

- El nen no sé què m’explicava d’un aniversari -diu l’àvia-. Però li he dit que t’ho digui a tu -diu mirant el nen de reüll. Quan la mare veu el paper, queda una mica parada perquè, davant l’entusiasme del Pol, no sap com dir-li la complicació logística que suposa aquesta “cita”.

- Mira Pol, quan arribem a casa li ho comentem al pare, d’acord? El nen està convençut que hi anirà, no hi veu cap problema i està desitjant explicar-ho al pare tan bon punt arribi a casa.  

Un cop el nen dorm, la parella mira de posar llum a l’assumpte:

1. La festa és un dijous de 17h a 19h.

2. Van 10 nens de la classe.

3. És a un parc lúdic: els nens juguen i els pares prenen quelcom a la cafeteria.

4. El parc està situat una mica lluny de l’escola.

5. S’ha de col·laborar econòmicament amb el regal.

6. Al Pol el porta l’àvia a l’escola; per tant, els pares no coneixen gairebé ningú. Segurament, al final l’àvia acabarà a la festa prenent-se un cafè amb llet i fent noves amistats. Abans, però, preguntarà al Pol: Qui dius que t’ha convidat?