Bachir Lazhar és un comerciant algerià que demana asil polític a Canadà i que es fa passar per mestre per aconseguir feina. A l'escola, Lazhar haurà de guanyar-se la confiança d'uns alumnes que acaben de viure el drama del suïcidi de la seva tutora.
Aquest és el punt de partida d'una història que serveix per plantejar diversos temes, com la integració de persones de cultures diferents, la repressió política a diversos països, la relació familiar entre nens i adults... Però, sens dubte, els dos temes que són l'eix de la pel·lícula són la mort i el paper educatiu dels mestres.
Pel que fa a la mort, els nens i nenes de 10-11 anys afronten una situació especialment dura: el suïcidi de la mestra a la pròpia aula. D'una banda, ells no ho entenen: per què es va suïcidar? D'altra banda, tenen la sensació que els adults els sobreprotegeixen: "Tothom creu que estem traumatitzats. Però són els adults els qui ho estan". Lazhar insisteix: cal "parlar del dolor dels nens, de l'escola".
Pel que fa al paper educador dels mestres, el professor Lazhar no entén un sistema en què les normes estan per sobre de les persones, perquè per a ell "una aula és una llar, un lloc per a l'amistat, el treball i la cortesia, un lloc ple de vida". En aquest lloc, el mestre autènticament educador ha de poder acollir el patiment dels nens i expressar-los la seva estimació.
La pel·lícula promou la reflexió sobre com ens comuniquem amb els nens (De què parlem? Hi ha temes que ens incomoden? Limitem el que ells poden parlar? Quins signes no verbals permetem? Per què?), com afrontem el tema de la mort, quines responsabilitats educadores han de tenir els mestres i quins límits.