La història està basada en un fet real: l'assassinat d'una comunitat de monjos cistercencs a Tibhirine, a Algèria, l'any 1996. Els set religiosos van ser segrestats i després van aparèixer morts. No se sap del cert qui els va matar.
Però el més interessant de la pel·lícula és el retrat d'una comunitat que viu plenament integrada en el seu entorn: els monjos comparteixen la seva vida (el treball, les emocions, la pregària, les festes...) amb les persones del petit poblet musulmà veí, donant testimoni viu, tots plegats, de la bondat de Déu. El retrat d'aquesta vida senzilla transmet una sensació d'harmonia entre les persones i amb la creació que els envolta, que no es trenca ni quan irromp la violència de l'enfrontament entre l'exèrcit i els terroristes.
Aquesta bondat es posa a prova i es demostra encara més quan arriben els terroristes armats al poblet: la fermesa amb què els monjos rebutgen les armes a dins del monestir; la seva generositat quan acullen i curen també els terroristes; els seus dubtes i la seva por profundament humana, superats mitjançant la pregària i l'estimació (van decidir "pregar en mig d'un poble que prega"); la seva convicció que la no violència és l'únic camí possible per a la pau... són els testimonis del seu amor, que és l'expressió viva de l'amor de Déu a tothom sense distinció.
El missatge és clar: encara que en el món existeix el fanatisme i la violència, la bondat i la bellesa són possibles, i tots podem transmetre l'amor i l'esperança.