LAIA (12 anys, filla de la Nona, de 42 anys)

La meva mare treballa i quan jo arribo a l’hora de dinar tot està per fer. Me n’encarrego jo perquè soc la gran. En Miquel en té 10 i no fa res. Quina ràbia! Ja sé que els pares han de treballar, però quan estem junts al vespre o els cap de setmana per què no es dediquen a escoltar-nos quan tenim un problema. Cada vegada que m’hi acosto em diuen després, després. I ... quan és després?  

JOAN (14 anys, fill d’en Roger, de 45 anys)

Fa dies que no tinc gana. La pastilla del TDA fa efecte, però no tinc gana. A l’escola, la tutora diu que m’he aprimat. Potser. És curiós que ella se n’hagi adonat i els pares passin de mi. Diuen que és normal. Ja m’agradaria, ja, que ells s’hi preocupessin tant com la meva tutora.  

Posats a somiar, tant de bo un vespre tots junts a casa em preguntessin com em van les coses i què voldria fer l’any vinent. Però això és un somni! Estan massa preocupats per la pandèmia, sobretot el pare.    

ROSA (16 anys, filla d’en Pere, de 46 anys)  

Com m’agradaria que la mare m’abracés. No ho fa quasi mai. Es deu pensar que em fa vergonya, però no és veritat. Home, si ho fa davant les amigues... potser sí. Però a casa? Aquest mes, amb la mort de l’avi, ha estat molt dur. Fins i tot a l’escola ningú s’ha adonat de la meva tristesa. He viscut moments d’autèntica soledat. Tinc ganes de plorar i d’escapar lluny... Algú em trobaria a faltar, deixaria de ser invisible?