- Hola Laia, com va tot? L’altre dia vaig et vaig veure amb els teus nens pel carrer anant cap a l’escola. Caram! Com han crescut! Ja estan fets totes unes personetes, eh?

- Sí, noia, ja ho pots ben dir! Jo no me n’adono perquè els tinc sempre al damunt, però no saps tu el que em va costar poder trobar roba que els anés bé per a la tornada a l’escola. Totes les bates els havien quedat amb la màniga curta i no saps la mandra que em fa haver de tornar a posar-hi els noms en unes de noves.

- Sí, a voltes és a la tornada a l’escola que una s’adona que, o bé la roba “s’entorna”, o bé les criatures cada cop en són menys.

- Bé, segueixen sent “les nostres criatures” perquè ningú no ens negarà que venen de nosaltres, però és ben cert que cada cop ens pertanyen menys. Amb això de la criança passa que, al principi, hi has d’estar molt a sobre però, poc a poc, cal anar donant-los més espai. No només perquè “ocupen més puesto”, sinó perquè ells mateixos el reclamen.

- Mira, ara fliparàs, però tot plegat em recorda allò de l’Evangeli, quan Jesús diu que no es poden posar pedaços de roba vella en vestits nous perquè els acaben trinxant. És a dir, l’educació, tant a casa com a l’escola, a voltes passa per anar fent un vestit cada cop més ample; de la mateixa manera que el pati de l’ESO és més gran que el de P3, i no només perquè els nens siguin més “grossos”.

- No, si... a aquest pas i tal com està el món on sembla que es pot acabar fent de tot, no necessitaran només un vestit més ample, sinó un vestidor sencer!

- Ha, ha, ha!... bé, quan hagin de pagar hipoteques i entrin al món laboral la vida ja els farà estrènyer el cinturó! Però això ja els arribarà, dona! Ara per ara, ja et dic, donem-los un espai per a l’esperança, no? Què ha de ser la infància i la joventut sinó això?

- Mira, potser tens raó. Que respirin, tu! Alegria!