A l’inici del confinament pandèmic, el 20 de març, la cantant Rosalía va penjar la pregària del parenostre al seu Twitter. Més endavant, el periodista Jordi Évole l’entrevistava a #LoDeQuédateEnCasa3 i va aparèixer la pregunta sobre el parenostre. El diàleg, que podeu trobar aquí, és molt interessant i el reproduïm:  

Jordi Èvole: Pusiste el otro día en tu Twitter el padrenuestro.

Rosalía: Sí, sí.

Jordi Èvole: ¿Rezas? Rosalía: A mi manera. Yo lo puse porque mi abuela, cuando yo era pequeña y me quedaba a dormir con ella, me lo rezaba siempre antes de dormirme. Pero bueno, yo sí que intento cada día, antes de ir a dormir, agradecer todas las cosas buenas y positivas que haya en el mundo o a mi alrededor. Intento como tomar conciencia de ello porque eso me ayuda a estar más anclada.  

D’aquest comentari de la Rosalía, en podem destacar aspectes molt bonics i suggeridors:   Visca l’àvia!

Tots necessitem algun “sherpa de les altures”, un mestre espiritual, un pedagog del transcendent... o com vulguem dir-ne. Si tenim sort, com la Rosalía, podem trobar aquest mestratge ben a prop, dins de casa i dels familiars o amics propers. Pot passar que el mestratge es quedi en una etapa de la infantesa, això ja és tot un tresor!, però cal seguir buscant gent que ens acompanyi en aquesta recerca. Com a escola cristiana, seria desitjable que els alumnes també poguessin trobar un acompanyament espiritual (conjuntament al que ara anomenem “emocional” o “d’interioritat”) en altres persones de confiança dins la comunitat educativa. Educar integralment la persona també implica no escapçar la dimensió espiritual.  

Fer examen del dia per viure la vida. Deia ja el filòsof Sòcrates que “una vida sense examen no paga la pena de ser viscuda”. Fer examen del dia no és un “judici final avant la lettre” on comptar què he fet bé o què he fet malament, i així posar-me medalles o castigar-me. La perspectiva cristiana de l’examen diari tampoc és un mindfulness evasiu “per sentir-me bé” i evitar prendre pastilles per dormir. Fem l’examen del dia perquè ens agrada la vida i volem ser agraïts amb el Déu de la vida! Fer l’examen del dia, assaborir el que ha passat, ens ajuda a estar atents i respondre amb humilitat, tocant de peus a terra, què podem aportar el dia següent.  

Ancorar-se a l’Esperança. La pregària, ja sigui el parenostre, ja sigui agrair les coses bones que passen i que “no hem comprat” (gratuïtes), no ens aliena ni ens fa estar en el món d’una manera estranya o rara. La pregària ens ajuda, com diu Rosalía, a estar “més ancorats”, més centrats, a saber on som i per què. Curiosament, l’àncora, “en color cristiano”, és el símbol de l’Esperança (una de les tres anomenades “virtuts teologals”: Fe, Esperança i Caritat, que trobem a l’Himne de l’Amor: 1a Cor 13). Precisament perquè estem ancorats en la pregària podem “en-cor-ar-nos” anhelant un altre món possible.   Potser anem descobrint una Rosalía “diferent” sense deixar de ser ella mateixa. Potser ara sí que podem entendre, per exemple, aquella noia que va fer, tota sola, el Camí de Santiago quan tenia dinou anys (notícia aquí).