Avui la Mònica ha tornat molt nerviosa de l’escola. Penso que la causa és la situació que estem vivint: la mascareta, la distància, rentar-se les mans… tot plegat fa que allò que fèiem normalment ens costi més. Amb llàgrimes als ulls, em deia que no podia més i que se li feia gran tornar a l’escola. D’altra banda, els seus companys veig que ho porten més o menys bé; alguns continuen amb l’alegria de sempre i el bon humor.  

El Pol és qui millor s’ho ha pres. L’única cosa que troba a faltar és jugar a la pilota al pati amb tots els companys. Ara vol celebrar el seu aniversari amb els amics, igual que el Roger; però a veure com li fem entendre que això no pot ser.  

La cosa és que el Roger va celebrar-lo a casa seva fa cosa d’un mes i s’ho van passar d’allò més bé; però és clar, per a començar, els pares del Roger tenen molts diners i es poden permetre gastar-se no sé quants euros en pallassos, mags i pastissos espectaculars; aquest nen viu en una casa que té un terreny molt gran i, a més a més, el seu aniversari el va fer en una altra situació de la pandèmia.  

Ara per ara, el Pol continua de morros i la mare, desbordada, ha arribat a parlar d’això a la tutora per a veure què pot fer. La tutora, sorpresa, li diu que ella i la seva parella han de poder resoldre la situació en família. Que hi ha una sèrie de coses que són més aviat de casa, com els valors, les normes, l’educació… Una situació un xic incòmoda per a tots, perquè la mare és la Mònica, és mestra i és companya de la tutora del Pol i jo, el marit.