Aquesta és la història real de la família Álvarez-Belón (hi ha una fotografia real al final de la pel·lícula), que van viure el tsunami de la costa de Tailàndia quan hi estaven passant uns dies durant el Nadal de 2004. Podeu veure una entrevista a Maria Belón: http://www.elperiodico.com/es/noticias/ocio-y-cultura/maria-belon-mujer-inspiro-imposible-sone-que-una-ola-tragaba-mis-hijos-2229902
Tot en aquesta pel·lícula està pensat per emocionar: el director pretén transmetre tot el patiment de les famílies que van viure a tragèdia, no només el triomf d'haver sobreviscut. Des del primer moment, el matrimoni i els seus tres fills queden separats, sense saber si els altres ha sobreviscut: la mare, amb el fill gran, en Lucas (que té 10 anys); i el pare amb els dos petits (de 8 i 5 anys).
En el rerafons, hi ha el tema de la maduresa que assolim quan hem d'afrontar una situació tan intensa de por, impotència, patiment físic i psicològic... En aquest camí de creixement, entenem molt bé la reacció espontània de Lucas, que vol anteposar la seva pròpia seguretat i la de la seva mare, front a la salvació del nen que senten plorar (en Daniel). I com, la mare, Maria, educadora extraordinària, li fa veure que aquell nen que plora i pateix podria ser un dels seus germans. En Lucas, a partir d'aquest moment, ens sorprendrà per la seva acció generosa d'ajudar els altres.
Aquesta és una història, per tant, d'autèntica solidaritat, de com els valors s'aprenen quan els adults els transmeten amb la seva coherència de vida; de com la realitat ens proposa dilemes morals duríssims que posen a prova precisament la nostra escala de valors, i de com, en una situació límit, el que surt és el millor de les persones.