Un dels primers dies d’agost, al migdia. Un home, d’una trentena d’anys, capbussà mig cos en un contenidor, situat en una cruïlla de carrers. Uns instants després, en sortia amb dues barres de pa encara per encetar. Estava content: tenien bon aspecte, potser una mica dures. Trencà un crostó i se’l menjà amb fruïció. Es dirigí a una paperera d’un pas de vianants, no hi trobà res. Seguí carrer avall, buscant-ne més... Aquell mateix dia, molts ja havíem començat les vacances. Sol i platja, muntanya i aigua, viatges i entorns desconeguts, retornar als llocs d’origen personals o dels pares i avis, també vacances a casa amb un altre ritme de vida... Temps de vacances guanyat amb esforç amb el treball de cada dia, temps merescut per descansar i refer-se físicament, mental i espiritual. El treball que ens espera a la tornada serà intens i convé recuperar forces. A l’estiu, però, la gana no fa vacances entre els sectors de població més afectats per la pobresa, motivada per tantes i tantes causes força estudiades i debatudes. Gana entre els sense sostre, entre infants que només fan l’àpat del migdia a l’escola, durant el curs, o al casal d’estiu durant les vacances, o entre persones, moltes grans i d’altres més joves, que, tancades a casa o deambulant pel carrer, subsisteixen precàriament.   

Hem de fer vacances perquè és just i ho necessitem, però també tenir presents els qui es troben en aquestes situacions i fer alguna cosa per ells: oferir ajuda econòmica a les entitats que en tenen cura, aportar el nostre temps en tasques de voluntariat... La conscienciació ens ha de moure a l’acció, a compartir. Hem de desvetllar també aquestes actituds en les generacions joves, portar a descobrir-los que no tothom viu com molts d’ells i despertar en els adolescents i joves el desig de participar en les diverses activitats que des del voluntariat procuren donar resposta a aquestes necessitats. No estarà de més fer arribar aquestes situacions als partits polítics i a les administracions perquè puguin definir els veritables problemes que pateixen els menys afavorits de la nostra societat i, des dels pressupostos, fer-hi front amb decisió.  

Afegir-hi amb fe i amb confiança la nostra pregària: “Pare nostre que estàs en el cel (...) Dóna’ns avui el nostre pa de cada dia” (Mt 6,9.11) a nosaltres i a tothom.  

Enric Puig Jofra, SJ