Cada diumenge al vespre assisteix a missa una família: pare, mare i quatre fills d’entre cinc i onze anys. Ocupen un dels primers bancs de l’església. Segueixen amb força atenció la celebració, amb un acompanyament verbal o silenciós dels pares. Saben que són a l’església, en una celebració comunitària de la fe dels amics de Jesús, i que cal tenir una actitud adequada, que poden participar-hi amb els cants i la pregària personal o de resposta a les invitacions del celebrant, portant els ciris en el moment de la lectura de l’evangeli... Arribat el moment del parenostre, s’agafen tots sis de les mans i el resen amb sentiment i fe. L‘actitud amb què l’acompanyen és signe de la importància que hi donen. És la pregària de la família. Els més grans, que ja han fet la comunió, combreguen. Els més petits encara no, però s’acosten al celebrant creuant les mans sobre el pit. El sacerdot els fa el senyal de la creu al front.

Sobta una mica la naturalitat amb què aquests infants viuen cada diumenge la participació en la missa dominical. Darrera de tot, la gràcia de Déu que actua, però també el testimoni dels pares en el dia a dia de la vida familiar. Les converses que esdevenen catequesi domèstica ocasional; la pregària conjunta beneint la taula en els àpats que comparteixen o junts al vespre, abans d’anar a dormir, o la breu pregària del matí, abans de passar la porta de casa, fan Déu present en la vida i inicien en l’experiència de trobament personal amb Ell. A més a més, l‘assistència a la catequesi dels qui ja en tenen edat o la mateixa participació en l’eucaristia del cap de setmana donen sentit de pertinença a la comunitat eclesial... Tot suma si és viscut amb joia, confiança i naturalitat. La Gràcia de Déu també fa la seva feina. “Jesús creixia en edat i en saviesa, i tenia el favor de Déu i dels homes“ (Lc 2,52)

La família, des del testimoni dels pares, pot esdevenir, amb naturalitat i coherència, un espai evangelitzador en què es coneix l’amor del Pare, s‘ensenya la vida de Jesús -que esdevé referent a seguir- i s’entreveu, d’acord amb l’edat, l’acció de l’Esperit. En la família cristiana, des del sentit de pertinença a l’Església, comunitat dels qui se senten estimats per Déu, s’aprèn a viure i a fer-ho segons l’Evangeli. I l’Esperit ja farà la seva feina, que confiem que sigui acollida per aquests infants, ja adults, des de la llibertat dels fills de Déu.

Enric Puig Jofra, SJ