Un matrimoni amb quatre fills adoptà un infant afectat per la síndrome de Down. Quina és la raó profunda que els impulsà? Segons la mare, “Déu ens parla mitjançant els nostres desigs més profunds. Déu ens estima a tots de la mateixa manera, però que els més desafavorits l’entendreixen especialment. Ens casàrem amb el ferm convenciment que, per estar a prop de Déu, hauríem de restar en contacte amb la realitat sofrent. L’adopció sempre ha estat en el nostre pensament”.     

El pare precisa: “Ens informàrem molt. Consultàrem sobre les dificultats que es presenten quan es fan grans. Coincidí amb l’aprovació de la llei de l’avortament i les cartes a la premsa d’algunes mares d’aquests infants. Totes coincidien a dir que la humanitat perdria molt si aquests infants no vinguessin al món. Arribàrem a la conclusió que volíem adoptar un d’aquests infants. Abans de prendre la decisió, però, cadascú féu el seu camí.”

Les emocions interiors no foren alienes als recorreguts personals. Exposa la mare: “Vaig tenir en aquell moment una experiència espiritual molt forta després d’una temporada molt dura en el treball. Em semblava escoltar una veu que em convidava a adoptar un infant. En la meva pregària, sentia una pau molt profunda quan pensava en aquesta possibilitat. Llegint l’Evangeli, veia que Déu és a prop dels petits, els seus preferits. Un missatge es repetia contínuament: en la vida cal tenir la força d’escollir el més petit. “Us ho asseguro: tot allò que fèieu a un d'aquests germans meus més petits, a mi m'ho fèieu” (Mt 25,40). Ho vaig deixar tot en mans de Déu”.

“En molts moments –assenyala el pare-, vèiem clara l’adopció i això ens confortava; en d’altres sentíem por. I si la cosa no anava bé? La por era el més gran enemic. Ara el nen ja és a casa i ha superat totes les nostres expectatives. Desborda alegria i ens la contagia. En determinats moments, ha estat com si Déu Pare ens mirés i somrigués tot dient: Heu fet bé! Era això el que volia per a vosaltres!”. Aquest fou el sí a la vida d’aquests pares. Pensat, meditat, pregat, amb la disponibilitat, la confiança i l’esperança dels qui se saben en mans de Déu.

Enric Puig Jofra, SJ