“Aixecar-se amb el peu esquerre”, diuen... Ara no recordo amb quin peu m’he llevat avui, ni si els he posat tots dos alhora a terra però, certament, ha estat un dia per oblidar. Paraules fora de to amb la parella en la carrera matinal per sortir de casa que un s’endú a la motxilla al llarg del dia, nens que es barallen pel trajecte, notes a l’agenda que no he tingut temps de mirar i diuen que hi ha coses que no van bé a l’escola i, després, una esgotadora jornada laboral de mera subsistència econòmica a final de mes per acabar i retornar a la “casa dels trons” per iniciar la carrera per anar a dormir, tot esquivant el desordre de casa que em treu de polleguera. Ni el fet de baixar la brossa és ja un descans!  

En tancar el llum, en un silenci comunicatiu que m’acull interrogant, m’assalten una altra vegada els maldecaps del dia que em ronden pel cap. No pot ser que tot estigui tan malament! I no, no està tot tan malament. El petó de bona nit, la pregària del parenostre abans de dormir després d’explicar els contes als nens, o coses tan prosaiques com que hem menjat prou bé o que les veïnes avui no fan soroll.  

Senyor, a vegades m’agradaria que el món fos més senzill. M’agradaria que en el camp de la meva vida hi creixés només blat, i no jull o altres herbotes (Mt 13,24-30), però la meva vida, com la de tothom, té blat i jull. Ensenya’m a estimar el meu camp de joc amb tots els seus ets i uts.  

Penso en Maria. Tampoc ho va tenir gens fàcil, però amb el seu “així sigui” (Lc 1,26-38) va fer que res fos, precisament, igual. No puc fer “tabula rasa” amb la família. És la que tinc, la que “m’ha tocat”, però també la que puc anar construint cada dia. I, malgrat que els fills “vinguin de mi”, sé que no són meus i que els he d’acompanyar en un món ben incert. Una paraula ressona dins meu abans d’abandonar la consciència als somnis: confia-hi.