“El meu fill de tretze anys es lleva sorprenentment d’hora. Normalment l’he de treure del llit per la força o convèncer-lo dient que, si vol, el porto a l’escola amb cotxe o alguna cosa així. Però avui apareix al menjador net i fresc.
- On vas? -pregunto de bon humor, però amb una certa inseguretat davant de tanta frescor matinera.
-  Al metge. Tinc hora  a les vuit.
- Al metge? Per què? Que passa res? -La meva inquietud augmenta mentre engoleix l’entrepà sense mastegar.
- Si passa res? Un munt de coses! -La veu és dura i estrident-. Tu mai no entens res. Vaig al metge perquè em faci una prova d’ADN, perquè no em puc creure que siguis la meva mare!
Quedo estupefacta davant d’aquesta negació d’amor matern i de l’evident ADN compartit.
- Que faràs què?
- Ho veus com no entens res? Doncs no penso repetir-ho, perquè tampoc no m’escoltes mai! Abans que pugui badar boca, la porta es tanca amb un cop sec i sento que va al cobert i agafa la bici. 
Tan tranquil·la que havia començat el matí, i de cop em trobo en un remolí d’emocions inesperades.   La meva primera reacció ha estat dir-me que jo també aniré al metge, que fa temps que vaig demanar hora. Que també em vull fer mirar l’ADN perquè em sembla impossible que sigui fill meu. Tinc ganes de ser irracional, de tancar la porta de cop, d’anar-li al darrere i xisclar sense cap vergonya:
- Tu, escolta’m bé! Atura’t ara mateix! Però no ho faig. Em quedo on sóc i faig una pausa. La pausa, o la capacitat de no reaccionar de seguida, m’ha ajudat moltes vegades a no deixar-me endur per sentiments d’impotència, ira o angoixa per por que les coses no anessin bé. En lloc de preocupar-me dels canvis de comportament sobtats del meu fill, em permeto recuperar el contacte amb el meu cos. Sento el moviment de la respiració, aquesta inspiració i aquesta exhalació tan familiars, un cop rere l’altre, fins que em vaig assossegant i vaig sent capaç de veure amb una mirada més clara què haig de fer. 
Sento la tanca del jardí.
- Mama, saps què? El nostre grup tocarà a la festa de l’escola. Què guai, eh?
- Que bé! Me n’alegro molt! Per cert, com ha anat el metge?
- El metge? Què vols dir?
- Ah, no res, és que pensava que hi anaves aquest matí.
- Jo? – pregunta sorprès. Decideixo no tornar a esmentar l’incident i deixar-ho estar de moment. Val més que esperi a veure com va tot. A reaccionar sempre hi som a temps. 
Extret i adaptat del llibre de l’ Eline Snel: Respireu. Mindfulness per a adolescents.