La Marta i la Maria són mares i veïnes amb els fills compartint la mateixa escola. En Miquel i en Joan, estudiants de 4t d’ESO, han anat junts des de la llar d’infants i són molt bons amics, fins al punt que els àpats familiars i tot els passen a casa d’un o l’altre.  

De tant amics que són, les mares no troben mai el moment de poder asseure’s amb ells i fer petar la xerrada, ni que sigui tan sols per veure com els va el darrer any de l’ESO i què pensen estudiar l’any vinent; en definitiva, saber-ne una mica més.  

El divendres a la tarda, la Marta i la Maria es troben a plaça i, expressant el mateix sentiment de necessitat de trobar-se amb els fills i poder fer un canvi d’impressions, decideixen:  

“Marta, estic cansada d’anar a tallers i conferències on m’expliquen com acostar-me al meu fill, com aprendre a parlar amb ell, com trobar el moment. He decidit que li enviaré un whattsup i quedaré amb ell proposant-li de trobar-nos”  

“La veritat”, diu la Maria, “és que no em sembla gens malament. Tots els nois i noies de la classe queden per whats. Potser li estranyarà, però crec que li farà fins i tot gràcia. Si a tu et funciona, jo també quedaré amb el meu. I on anireu?”  

“Suposo que li diré que esculli ell el lloc. Estic contenta. Estic segura que això ens pot anar molt bé. Buscar un moment per trobar-nos i poder-nos dir tot allò que el dia a dia fa difícil d’expressar.”  

En Joan, aquell mateix divendres a la tarda, rep un missatge de la mare: Trobem-nos a les 18h i anem a berenar junts?   

En Joan somriu i li respon.