El meu temps és preciós (...) Tinc tres fills, treballo a temps complet i els meus pares també em necessiten. Malgrat tot, he pres un compromís amb l’associació de les famílies sense llar. Els meus pares també n’eren voluntaris. No dono a l’abast per fer-ho tot: el treball, les compres, les activitats, passar temps amb el meu marit... Tot el meu temps està ocupat. El voluntariat amb família em permet emportar-me els fills adolescents per fer tasques de voluntariat. Puc ajudar a fer-los comprendre i viure el que feia quan era una noia de la seva edat: ajudar els altres. M’és més fàcil inculcar-los els valors i un sentit comunitari, cosa que seria més difícil d’una altra manera. Quan treballem conjuntament fent aquest servei, molts dels nostres problemes quotidians desapareixen. Tot pren un altre sentit.

(Extret i adaptat d’un testimoni d’una voluntària canadenca)

 A causa d’un greu accident de trànsit ocorregut aquest mes d’agost, dos adolescents van ingressar a l’hospital. S’havien de curar les ferides abans de tornar a Alemanya, el seu país. Va ser molt oportú que un dels xavals voluntaris parlés alemany no només per traduir al­gunes de les explicacions dels metges –s’entenien en francès–, sinó perquè els nois estaven sols: en el fatídic accident havien perdut els pares.

S’havia apuntat al voluntariat amb disponibilitat total i obert al que calgués i per la seva qualitat de saber escoltar. Milers d’adolescents i joves lliuren part del seu temps a l’estiu a canvi de res material, la qual cosa de vegades causa, segons ­diuen, certa perplexitat al seu voltant: “No cobres res?”

 “L’estiu és llarg, dona per treballar i per anar-te’n de vacances”, afirma la Maria (16 anys, estudiant de 4t de l’ESO). Voluntària de tres matins a la setmana del mes d’agost a l’hospital pediàtric. La directora del programa de voluntariat indica que, malgrat el compromís que signi­fica en temps i durada i, malgrat haver de passar un pla de formació intens, hi ha overbooking.

“Quan era nen l’ esplai era la meva segona casa i per això, i per tot el que m’aporta de responsabilitat, creativitat, espontaneïtat, i per tota l’alegria que veig en els nens, ara sóc monitor,” afirma en Joan (16 anys).

“El somriure dels nens és la moneda que reps a canvi de la teva feina”, diu la Mariona des del casal infantil del qual és voluntària des dels 15 i usuària des dels 3. “Tots els nanos tenen dret a divertir-se i aprendre de l’experiència”. “Uns pares ploraven l’altre dia quan veien que el seu fill podia anar de colònies. Saber que formes part d’això, que gràcies al teu esforç, al de tots, s’ha aconseguit, no se t’oblida.”

“Ric molt amb la gent gran”, explica la Isabel. Parla amb molta estimació de la gent gran. “La Vicenta té una ment lúcida però un cos ja delicat. Encara que prova de ser autònoma en el que pot, cal ajudar-la a desplaçar-se. I diu: ‘Filla, què covarda que sóc que no m’atreveixo a aixecar-me’. ‘Però, Vicenta –li diem els voluntaris–, que tens 103 anys...’”

La Merçè i en Gerard són els pares de la Isabel i també dediquen part del seu temps a l’ajuda desinteressada .“El que explica la gent gran són com traços de literatura. Al jovent com la Isabel, els estiuejants entrats en anys els anomenen “àngels”. El sentiment que tenim com a pares és d’“un gran ­orgull”

(Extret i adaptat)