Aquella tarda, la Roser va sortir d’escola un xic inquieta i espantada. Era el primer que faria quan arribés a casa, explicar a la mare el vídeo que havia vist a classe de Tutoria. La Meritxell és la seva tutora i, durant tota la setmana, estan treballant la història dels refugiats. Avui la professora, per tal d’emmarcar el tema, els ha passat el curt titulat El viaje de tu vida. Tota la classe ha emmudit de cop al veure’l; però la Roser, adolescent lluitadora, compromesa i defensora dels drets humans, a l´acabar la classe ha alçat la mà i ha preguntat: Meritxell, què podem fer per ajudar aquestes persones? De seguida, els companys han assentit amb el cap, donant suport a la pregunta de la Roser. Tots menys dos. En Wassif i la Rasdha eren tot ulls. Ells, que vénen del Marroc i han viscut també alguna situació complicada, no tan com la de la pel·lícula, estaven sorpresos de la reacció dels companys. A l’arribar a casa, la Roser s’acosta a la mare, que treballa al despatx, i li fa una immensa abraçada. La mare es gira de cop i li pregunta: Què ha passat a escola, Roser? Estàs bé? T'estimo, mare –diu-. Oi que mai haurem de marxar de casa ni abandonar el país? I ara per què em preguntes això? La mare no entén què passa. Sense dir res, obre l’ordinador i li ensenya el vídeo d´UNICEF. La mare, després d’eixugar-se les llàgrimes, abraça la filla. Roser, saps què m’agrada de tu i em fa sentir orgullosa? Aquesta sensibilitat, aquest saber acollir l’altre, escoltar-lo, fer-lo sentir sempre com a casa. Per a tu l’altre no només són en Wuassif i la Rasdha, companys de classe que vénen de lluny, sinó també aquell que no es troba bé, aquell que se sent sol enmig de molta gent, aquell que pateix, aquell que ningú no escolta.   Per a tu, l’altre és terra sagrada, davant d´ell et descalces per tornar-te a calçar, el dignifiques fent-lo sentir persona. No canviïs mai, filleta meva. La Roser abraça la mare amb tanta força que no calen més paraules; els gestos, les carícies i la mirada ho diuen tot. De sobte, la Roser aixeca el cap i diu: Mare, a l’hora de sopar li ho hem d’explicar al pare i a en Roger. És de vital importància que també el vegin. I, amb un somriure als llavis, la mare respon: D´acord, bonica, però ara vés a rentar-te mans. Què et sembla si berenem juntes?