En Roberto va arribar a Barcelona de ben petit. La seva mare, la Carme, havia estat col·laborant amb una ONG a Bolívia bo i ajudant els nens del carrer. Eren vailets de famílies sense recursos, amb problemes, pare alcohòlic o bé mare prostituta. Aquests vailets no anaven a escola i només menjaven un àpat al dia, vivien quasi al carrer i esnifaven coca. Quan la Carme i una companya de la seva escola van decidir dedicar l’estiu a ajudar als altres no sabien què es trobarien en arribar allí. Elles, amb l’ajuda de la mateixa organització i amb quatre diners que portaven després d’haver treballat com a professores durant tot el curs escolar, van pagar-se el bitllet i van portar tot aquell material escolar necessari per poder iniciar les classes a aquests nens i nenes.  

Amb tota la il·lusió, amor i entrega van iniciar un meravellós projecte que duraria uns quants anys: educar aquests vailets i assegurar-se que menjaven més d’un cop al dia, tot vetllant també per la seva salut i integritat física.   Durant aquests anys d’anades i tornades -i ja no només estades d’estiu, sinó també de més llargada-, l’amistat de la Carme i la Maria va anar creixent, els llaços que les unien ja no eren tan sols d’amistat ni d’un projecte vital. Era molt més que això. La seva vida era una de sola. Així doncs, a la tornada, van decidir formalitzar la seva relació de parella. Però la seva mirada vers en Roberto i la seva situació d´abandonament en un hospital sent un nadó de dues setmanes, sense que ningú que en demanés la custòdia, les va sacsejar de tal manera que van iniciar els tràmits d´adopció.

“En Roberto és molt afortunat. Té una família que l’estima, que el cuida, que li dóna allò que necessita. No falta mai a l’escola i aprèn molt ràpidament. Demostra i té interès per tot allò que estudia. Es nota que a casa estan molt pendents d’ell, diu el seu tutor de 1r de la ESO en la junta d’avaluació un dimecres a la tarda.  

En Roberto, ja a casa tot berenant amb els amics, comenta: “Les meves dues mares, a les quals m´estimo molt -així les anomena ell-, van fer una gran tasca en el meu país d’origen. A mi m’agradaria poder seguir el seu exemple. Algun dia jo també dedicaré el meu temps i la meva vida als altres. Potser quan sigui metge. Però ara haig de continuar estudiant, perquè m’han dit que és molt difícil”.    

La Raquel, que escolta amb molta atenció el que diu en Roberto, puntualitza: “Quina sort que tens de tenir-les! Segur que elles t´estimen molt, Roberto! Ja m’agradaria a mi tenir algú que m’estimés tant! Tots els altres assenten i, de sobte, arriba la seva mare Carme. En Roberto li fa un petó i ella, tot tocant-li el cabell, li diu a cau d’orella: T’estimo, Roberto, bereneu tranquils i bé!