L’Anne entra fent saltirons, porta una bossa grossa groga. Ha passat la tarda de compres amb el seu pare.

- M’ha regalat una cosa xulíssima -diu, radiant.

Agafa una jaqueta brillant de cuir artificial, amb un coll ample que sembla una bèstia peluda indesxifrable, i se la posa, es col·loca la pell falsa amb elegància contra el coll i fa un parell de voltes orgullosa per l’habitació.  

- Què et sembla, mama ? -pregunta, esperançada.

- Una mica queca -li dic-. No fa gens per tu. No pots anar així a l’escola, eh!  

Com si l’hagués picat una vespa, es treu la jaqueta i la llança a la cadira.

- Per què m’ho has d’arruïnar sempre tot? -xiscla-. Tant de bo no hagués nascut aquí, tant de bo hagués nascut en un altre lloc! Tu mai no em trobes guapa, sempre has de fer algun comentari!  

Jo remugo i intento dir que justament sempre la trobo guapa i sobretot que és guapa, però ja se n’ha anat cap al pis de dalt. La porta de la seva habitació es tanca de cop. El missatge és clar, encara que no el digui ella volia dir en veu alta: “No et molestis a pujar, perquè no penso obrir!”. (Text extret del llibre d’Eline Snel “Respireu. Mindfulness per a pares amb fills adolescents)