En Joan i en Miquel són companys de classe des que eren ben petits. Ja des de l’escola bressol havien estat, fins i tot, a la mateixa aula, malgrat que no ho recordin. Les mares, que tenien certa amistat -atès que les àvies respectives havien estudiat també juntes-, veien amb freqüència en Joan o en Miquel a casa tot compartint el dinar, i alguna vegada fins i tot dormint-hi.
Acostumaven en Joan i en Miquel a estudiar plegats, compartien algunes afeccions com la música. De tant en tant, si els pares els deixaven, anaven a algun concert fins tard i algun dels dos pares els retornava a casa.
Però, d’un temps ençà, en Joan notava que en Miquel havia canviat. Quan en Joan deia de quedar, o bé per estudiar o bé per sortir amb la resta de la colla, en Miquel fugia d’estudi o li donava llargues. Cada vegada eren més freqüents les negatives del seu amic a voler fer quelcom amb ell.
Feia temps que els pares d’en Miquel no estaven bé. Alguna vegada li havia comentat a ell -i només a ell- que els seus pares volien separar-se.
Així doncs, en Joan va pensar que aquell divendres, que no tenien massa deures per al dilluns següent perquè tan sols eren a l’inici de curs, buscaria una estona al vespre per poder parlar amb el seu amic i preguntar-li què li passava.
No sabia com fer-ho. Sempre, des que es coneixien, hi havia hagut molta confiança. S’ho explicaven quasi tot.
Arribà divendres. Havien quedat per prendre alguna cosa al bar que hi havia a la plaça, just al costat de la casa d’en Miquel. En Joan començà la conversa.
- Gràcies per haver vingut. Darrerament costa molt de trobar-nos. Estàs bé? - pregunta en Joan.
- Sí. Per què ho dius? No em veus bé? -respon en Miquel
- Home, fa setmanes que et persegueixo per poder estudiar junts o per fer coses plegats amb la colla i tu passes. Dius que no tens temps... Però sí que veig que et fas amb altres que crec sincerament que no et convenen –comenta en Joan tot començant a posar-se tens.
- Jo? Amb d’altres? A veure, tio, puc sortir amb qui vulgui i on vulgui. No necessito ningú que em digui què haig de fer, ni amb qui, ni on anar. Ho entens? -crida en Miquel.
- Què dius?! A mi no em cridis... Sé que tens problemes a casa. Tan sols vull ajudar-te. Em preocupo per tu. Vull que estiguis bé... perquè sóc el teu amic!
Com se sent en Joan?
Per què parla d'amic i després de tio?
Propiciem i dediquem part del nostre temps a conèixer i parlar dels seus amics/gues? O els aconsellem sense ni tan sols haver escoltat el que de vegades ens diuen?