- Irene, què passa? -pregunta la germana gran mentre s'asseu al llit-. Diu la mare que portes tota la tarda molt moixa i que no vols parlar amb ningú. Vinga, germaneta, que les penes, si s'expliquen, es fan més petites -li diu mentre intenta fer que s'incorpori-. Quins ulls que tens! -exclama tot abraçant-la-. Les amigues una altra vegada? -La Irene va fent que no amb el cap-. És un tema d'amor? Algun problema a l'escola? Digues-me què et passa.
- Tu ets feliç, Olga?
- Caram, si que vas forta! Si no t'arriba a passar res...
- No te'n riguis! Em vols ajudar o no?
- D'acord, però m'has de dir què és tan important per a tu, què et fa estar tan trista?
- Em sento molt desgraciada. No sé... sovint em sento sola i, de fet, estic envoltada de molta gent, me'ls miro i veig que ho tenen tot i penso que jo no tinc res... Hi ha dies que, només llevar-me, ja estic trista. Tot em sembla difícil i tothom em molesta... I només falta que algú estigui burro... No sé com s'aconsegueix ser feliç. A tu se't veu tan feliç!
- Mira, la felicitat no és quelcom que un dia aconsegueixes i que et dura per sempre, sinó que cada dia t'has de llevar i buscar-la. Jo no sé si sóc molt o poc feliç!
- Però jo necessito saber com...
- A mi m'ajuda seguir el que jo anomeno la regla de les 3 "busques".
- Què?
- La primera: busco fer les coses amb sentit; això m'ajuda a sentir-me bé. La segona: busco en el meu interior; procuro no dependre de res ni de ningú per ser feliç, això m'ajuda a valorar-me. I la tercera: busco fer feliços els altres; això m'omple de vibracions positives. I quan et sents plena, ets més feliç.
- Dit així sembla molt fàcil, però...
- Irene, no t'obsessionis. La felicitat és un camí que dura tota la vida, posa't en marxa i ja veuràs que a poc a poc t'aniràs sentint més plena, més acompanyada per dins.
- Tu creus que aconseguiré ser feliç algun dia?
- Avui mateix! - diu la germana gran mentre l'abraça.