Aquests dies en Jofre arriba a l’escola una mica trist. I és estrany perquè la Marta, la seva professora, que ja el coneix de l’any passat, sap que ell no és així: li passa alguna cosa.

Com que és un nen més aviat tímid, costa fer-li preguntes directament, perquè segurament no les contestarà.

Avui la Marta ha decidit parar l’orella a les converses que en Jofre té amb el seu amic Nil. Quan han estat al pati, en Nil ha preguntat a en Jofre:

- Tens ganes de venir aquesta tarda a jugar a casa?

En Jofre ha dit de seguida que sí, però s’ha quedat callat de cop. I ha continuat:

- No sé si podré venir perquè la mare i el pare van molt de bòlit aquests dies. Es passen el dia a l’hospital, amb l’àvia, i potser no em podran venir a buscar.

- Fantàstic! -crida en Nil-, així t’hauràs de quedar a sopar i a dormir a casa.

En Jofre esbossa un somriure, li agrada molt la idea de l’amic. Però aleshores li pregunta:

- Nil, tu creus que la meva àvia es pot morir?

- Sí -li respon en Nil sense pensar-ho gaire. Com es va morir en “Bobby”, el gos del meu tiet; tenia 17 anys i ja era molt vellet.

- Ja, la meva àvia té 76 anys i també és molt vella, però a mi no m’agrada que es mori, em fa una mica de pena i potser també de por.

- Va, Jofre no hi pensis que potser no es morirà. Si és a l’hospital, els metges la curaran.

- No ho sé, Nil, ahir la mare va tornar de l’hospital tota plorosa i no em va voler explicar per què...

- Doncs potser ho hauries de preguntar al pare. La Marta ha estat escoltant i no ha volgut intervenir en la conversa dels dos companys. Però ara ja sap quin tema haurà de tractar en una de les properes tutories amb la classe.