En Miquel i la Júlia, dos adolescents de 10 i 11 anys, avui són tranquils a casa. Els pares han anat a una reunió, d’aquestes que de tant en tant els fan a l’insti i on els expliquen com funcionen les noves tecnologies. Tots dos saben que després d’aquestes reunions a casa hi haurà conseqüències, però de moment gaudeixen d’un vespre amb el sopar habitual dels dies que hi ha pressa: amanida i pizza. I qui diu pizza diu pel·li!  

Així que, tornant de les activitats extraescolars, s’han passat una bona estona discutint sobre quina pel·lícula podrien veure. Finalment han arribat a un acord.  

La pel·lícula triada és llarga i, quan els pares tornen de l’escola, els troben tots dos ben estirats al sofà sota la manta de rigor ben compartida.  

La mare arrufa el nas i veu de cua d’ull que els plats de la cuina no estan recollits. Pensa: que dropos que sou! Però no diu res i es posa a recollir els plats. El pare es posa les sabatilles i comença a explicar-los com d’interessant li ha semblat que el professor els parlés de la internet segura, dels jocs compartits i els comença a fer mil i una preguntes sobre les “apps” que fan servir tant a l’ordinador com al mòbil.  

En Miquel també arrufa el nas, però no diu res. La Júlia està tan concentrada amb la pel·lícula que ni s’adona de les preguntes del pare i de cop fa:  

- Ssssst!, pare, que no veus que estem mirant una pel.li?

- Nois, jo no sé per què em preocupo tant si el que us té absorts és una simple pel·lícula.