En Carles i la Mariona estan molt estressats. Tenen tres fills: en Genís, de dos mesos; l’Abril, de quatre anys, i la Mireia, de dotze. Fa dos dies que estan de mudances perquè a la Mariona, després de la maternitat, li han ofert un bon lloc de treball a Barcelona i s’han decidit de venir a viure-hi.  

El pis que han trobat no està malament: quatre habitacions, una per a cada fill, i la dels pares. Té només un bany, però el menjador i la cuina són prou grans.   Estan contents, però hi ha una cosa que els amoïna: les presses de la gran ciutat. Tan ben acostumats que estaven al poble, sense sorolls ni massa cotxes, amb l’escola ben a prop i amb coneguts per tot arreu.

- Mare, on podré guardar les meves joguines de petita? –pregunta la Mireia.

- Potser a l’altell de l’armari de la teva germana, suposo -respon la Mariona.

- Però jo no ho vull, que si deixo les joguines a la seva habitació, dirà que són d’ella i me les farà malbé; a més, quan es faci gran no em deixarà entrar-hi.

- Doncs llavors no ho sé, pregunta-li-ho al teu pare.

- Pareeeee, on puc guardar les meves joguines estimades?

- No ho sé, Mireia! Espavila’t tu sola, que jo estic canviant els bolquers al teu germà i no tinc el cap per a aquestes cabòries!

- Mareeee! –demana l’Abril-, on és el meu equip de natació, que demà el necessito i no sé en quina caixa pot estar?

- A veure, mira a les caixes del rebedor -fa la Mariona-, que em sembla que deu ser en una caixa que hi diu ESTIU.

- Mare, però si jo no sé llegir! Com vols que sàpiga que hi diu! - Doncs digues-li a ton pare que t’ho miri!

- No, -contesta en Carles-, que ara estic banyant el Genís, que s’ha embrutat tant que l’he hagut de posar a la banyera.

- Jooo! –protesta l’Abril- arribem a Barcelona i tothom passa de mi -diu somicant.

- Vine -diu la Mariona-, que amb la calma potser sí que podràs saber on tens la roba de natació. A veure quina lletra és aquesta...