La Martina i en Josep estan molt contents. Aquesta tarda han sortit de l’escola i els han passat a recollir els avis. Feia dies que no els veien. L’avi ha estat malalt gairebé mig any i ara comença a estar millor. Per això s’han atrevit a anar-los a buscar a l’escola i convidar-los a sopar i a dormir; així els pares podran descansar i fer una mica la seva.
En passar per davant dels grans magatzems, els han regalat dos catàlegs de joguines, tot i que a l’àvia no li ha fet gaire gràcia!
- Com us enreden! -ha exclamat!-. Però si encara falten més de dos mesos per Nadal!
- Àvia, però s’ha d’estar preparat, que el temps passa volant -han dit tots dos nens excitats!
L’avi ha començat a posar-se nerviós. Ja sap com les gasten els néts a l’hora de fer la carta als reis; demanen més que un pobre! Però també ha pensat que aviat se’ls passarà l’edat de la il·lusió i, per tant, no els ha dit res.
Després de repassar els treballs i d’ajudar a l’àvia a fer el sopar, l’avi ha agafat els catàlegs i els ha dit:
- Què us sembla si mirem quines joguines us podrien portar els Reis?
La Martina ha començat a mirar i ha demanat un llapis per marcar el que li agradaria. En canvi en Josep ha començat amb la cantarella de cada any:
- M’ho demano, m’ho demano, m’ho demano -deia a cada pàgina nova que mirava.
- Vols dir Josep? –ha dit l’avi-, tot això voldràs?
- Jo, avi, és que triar és molt difícil, i encara no ho he parlat amb els meus amics...
- Com que ho has de consultar amb els teus amics? -ha dit l’àvia, que en aquell moment estava parant la taula per sopar.
- Si, és que si no tens la joguina que està de moda, ets un marginat i jo no ho vull ser.
- Doncs a mi m’és exactament igual -ha intervingut la Martina-. Jo demano el que em fa il·lusió i, si les meves amigues no ho tenen millor, podrem compartir-ho.
- Em sembla una opinió prou encertada –ha dit l’avi- i tu, Josep, ho tens clar si per veure que et fa il·lusió necessites l’aprovació dels companys. També t’ajudaran a decidir quina noia t’ha d’agradar? –ha dit tot picant-li l’ullet.
Al vespre, quan els néts ja dormien, l’àvia i l’avi han comentat les dues maneres de fer tan diferents dels dos nens:
- No sembla que hagin estat educats en una mateixa família i pels mateixos pares.
- És ben bé que cadascú és cadascú.
Eduquem els nostres fills perquè tinguin criteris propis?
Què podem fer per educar l’excés de consumisme?
Com podem ajudar als nostres fills a superar el fet de ser diferent?