La Clara és una mestra jubilada (tot just fa un any) que avui fa una visita a l’escola en què ha treballat durant 38 anys.

Els companys la reben amb molta il·lusió i un punt d’enveja: quina sort que té, ella; ara pot gaudir de tot el temps i no para de fer activitats. Entre els néts, el voluntariat, l’esport i la universitat de l’experiència, té tota la setmana ben ocupada.

De seguida s’han posat a parlar de les novetats que hi ha a l’escola: que si les noves maneres d’avaluar, que si per fi s’han fet obres al gimnàs, que si ja tenim ascensor per a l’edifici dels petits, etc...

Però el que més ha cridat l’atenció de la Clara ha estat el canvi que estan fent els seus darrers alumnes.

—Però que grans s’han fet! Si n'hi ha que ni els he reconegut —comenta amb l’actual tutor—. Les nenes, que guapes i elegants que vénen a escola: si algunes semblen models, sortides de la capsa! I els nois, tots tan ben plantats, amb la seva gorra i el pentinat dels futbolistes. Quin canvi!

—Ui, sí! I els hauries de veure a la classe de robòtica! Fan unes projectes molt xulos i s’ajuden tant entre ells que semblen un altre grup.

—Caram! Això està molt bé! I com porten els deures? Recordo que els costava molt de portar-los al dia...

—Bé, ja no els en posem tants, almenys sobre el paper. El que fem ara és recomanar-los alguns jocs amb la tauleta, i així es motiven per competir entre ells i practicar.

—I tots en tenen, de tauleta?

—Sí, dona, avui dia és rara la família que no en té.

—I ja llegeixen? Vam aconseguir que gairebé tots s’engresquessin molt amb les lectures curtes que els recomanàvem.

—No, ara llegim plegats amb uns exercicis molt divertits a la pissarra digital, i també poden practicar ells des de casa, si volen.

—Potser sí —respon la Clara—. Ja m’agraden els canvis. Però t’has preguntat si no els estarem fent cremar etapes?

—Espero que no! —diu el tutor.

Però la pregunta de la Clara li ressona durant tot el dia.