L’Alba viu a Barcelona, en un pis nou de l’Eixample. Té 14 anys i és la gran de tres germans: en Miquel, d’11, i la Lali, de 6. És una bona nena, espavilada, desperta, divertida i força intel·ligent. Es treu els cursos sempre bé, estudia, fa dansa i va a un esplai des que era ben petita. No li agrada gens quedar-se sola a casa amb els germans.
Els pares, en Pere i la Roser, estan una mica amoïnats perquè sovint, quan han d’anar a alguna reunió de pares o volen sortir per a fer quelcom junts, han de buscar cangurs o deixar-los a casa l’àvia, que ja comença a tenir una edat.
- Alba, bonica -li diu la Roser-, ja fa temps que pensem que podries quedar-te sola amb els teus germans, però sempre que t’ho proposem ens demanes que busquem un cangur –diu en Pere.
- Però, mare -s’excusa l’Alba-, és que en Miquel és molt pesat i la Lali molt petita, i tot el dia es queixen de tot quan vosaltres no hi sou.
- Vols dir que no exageres una mica? –diu en Pere mirant de treure-hi importància.
- No, pare, tu no saps què passa quan no hi sou! Aquesta casa és molt gran. De vegades trigueu molt i... poden passar tantes coses!
- Però, Alba -intervé la Roser-, vols dir que no tens una mica de por i que et preocupes massa?
- No és que tingui por, sinó que prefereixo estar acompanyada.
- Ja, però vols més companyia que els teus dos germans –diu en Pere, sorneguer-.
- Mira, Alba, crec que ja entenc què et passa -diu la Roser-. Segur que quan nosaltres no hi som els teus germans aprofiten per fer tot allò que saben que no els deixaríem fer.
- Sí, mare, ja és una mica això. I també -diu tota pensarosa- que a mi no m’agrada fer el paper de germana gran. Crec que no vull fer-me gran.
Us resulta difícil trobar moments per a una conversa tranquil·la amb els fills?
Hi ha unitat de criteris entre la parella a l’hora d’abordar un tema amb els fills?
Com s’aconsegueix fer fills responsables?