Avui la Júlia està contenta: en sortir de l’escola la vindrà a recollir l’avi Manel i la portarà al futbol. Però, com que l’entrenament comença tard, podran passar una estona al bar de la cantonada fent un cafetó i un Cacaolat. A la Júlia li agraden molt aquestes tardes perquè li permeten xerrar amb l’avi i conversar sobre tot el que ella n’aprèn.  

Quan han arribat s’han assegut a la taula més allunyada del televisor per poder parlar sense interferències. I la Júlia de seguida ha preguntat a l’avi:  

—Avi, tu creus que el món ha canviat molt?  

L’avi Manel s’ho ha rumiat una estona i ha dit:  

—Dona, no sé què dir-te! En algunes coses potser sí, però en d’altres, no sabria què dir-te. —És que la Marta, la meva companya de taula, diu que totes les persones grans penseu que el món ha canviat molt i que sempre us esteu queixant que abans es vivia més bé.  

A l’avi li ha fet molta gràcia aquesta manera de definir les persones grans i se li escapa una mitja rialla per sota el nas.  

—Sí que té una mica de raó la teva companya de dir-te que les persones grans ens queixem tot el sant dia i ens posem nostàlgics en pensar “que qualsevol temps passat fou millor”. Però jo no generalitzaria. Què et sembla, però, si m’expliques algunes coses que has après darrerament?  

La Júlia ja s’esperava aquesta pregunta, perquè l’avi sempre la repeteix, i de seguida contesta:

—Doncs mira, avi, aquesta setmana hem estat parlant de les famílies i jo m’he après el nom dels pares dels companys de la meva taula. En Josafat té dos pares: l’Antoni i en Ferran. La Berta viu una setmana amb la Maria (la seva mare) i en Claudi, que és la nova parella de la mare; i la setmana següent viu amb en Ramon (el seu pare) i la Sofia, la nova parella del seu pare, que a més té dos fills grans. La Mia és adoptada i viu amb la Mercè (la seva mare) i dos gats. En Keteste té dos germans grans que s’han quedat a viure al Senegal i ell viu aquí amb el seu pare i dues mares, encara que el pare el veu molt poc. I la Marta, amb els seus dos germans bessons, viu a casa els avis (que es diuen Paquita i Miquel), perquè els pares es passen el dia treballant i només els veuen els caps de setmana quan van a Lloret.

—I com es diuen els pares de la Marta? —fa l’avi tot divertit per la llista tan exhaustiva que li ha fet la néta. —Doncs no ho sé... —diu pensarosa la Júlia—. L’hi hauré de preguntar. L’avi Manel, després d’aquesta conversa, pensa que potser sí que hi ha coses que han canviat força...