Avui la Laia, mestra de tercer de l’escola, ha pescat a l’aire aquesta conversa:

— Tu, Manel, ja tens els darrers cromos que han sortit?

— No ho sé, a mi no m’agrada gaire fer cap col·lecció, perquè sempre costa molt d’acabar-les i la mare diu que resulten massa cares.

— Doncs a mi i al meu germà ja ens han comprat quinze paquets de cromos i en tenim una pila de repetits. Podries fer-la tu també i ens els canviaríem.

— No ho sé. Ho preguntaré a casa, però em sembla que si no convenço la meva àvia no hi haurà res a fer.

— Fixa-t’hi! Hi surten unes persones molt sexis.

— Què vol dir molt sexis?

— Doncs això: que els tios estan molt catxes perquè se’ls marquen els músculs i les tauletes de xocolata, i les ties ensenyen una mica els pits i el cul i estan molt bones.  

En Manel ha fet cara de no saber què dir-hi, i finalment ha fet en veu alta:

— No ho sé, però em sembla que això no els agradarà, a casa meva.

— Va, tio, no siguis pringat; segur que podràs aconseguir-ne alguns. Ja ho veuràs: serà molt divertit poder fer canvis ara que els monis del menjador ens deixen portar cromos... Mira, t’ensenyo l’àlbum. Segur que fliparàs.  

Quan ha arribat a la sala de professors, la Laia no s’ha pogut estar de comentar-ho amb la Núria, la mestra d’anglès.

— Núria, ja has vist la nova moda d’enguany? És una col·lecció de cromos d’allò més friqui. Surten tot de personatges de lluita lliure exhibint músculs!

— Sí, ahir ja en vaig haver de retirar alguns a uns nens de sisè que s’estaven barallant. Sembla mentida! Cada any ens surten amb alguna cosa o altra per fer gastar diners... I els nens i els pares hi cauen de quatre potes.

— Oh, és que costa molt dir que no!

— I quan els pares els diem que no, sempre hi ha una àvia o un tiet que ho esguerra portant-los la darrera “xuminada” que apareix al quiosc.

— A mi el que no em sembla gens bé és el que gasten, però en aquest cas sobretot és el model de persona que els posen per davant. Els nostres alumnes acabaran pensant que només tenen importància els músculs i el cos, però no la intel·ligència i tenir el cap ben moblat.  

La conversa s’acaba quan sona el timbre de canvi de classe. Les dues mestres s’acomiaden amb la sensació que educar sempre serà nedar contra corrent.