La Laura té dotze anys, és una nena força espavilada i és la gran de tres germans: en Sergi, de deu anys, i la Maria, de set. A l’escola té amics i amigues, és de l’equip d’hoquei i, sense ser una llumenera, treu força bones notes. Els seus pares, en Ramon i la Marina, n’estan prou satisfets. Entre l’escola, els entrenaments i la família, té l’agenda de la setmana plena i els caps de setmana, quan no hi ha partit, li encanta anar al poble, on té una bona colla d’amigues. Però aquesta tardor està molt estranya i els seus pares estan preocupats: la veuen més seriosa i melancòlica, ha perdut una mica la gana i dorm malament; està una mica més irritable i té menys paciència amb els seus germans petits. Una tarda de diumenge la Marina, aprofitant que els altres dos estan acabant els deures amb en Ramon, s’acosta a la seva habitació i la troba estirada al llit mirant l’àlbum de fotografies antigues dels seus avis. S’asseu al seu costat i li diu: —Laura, bonica, darrerament al pare i a mi ens sembla que estàs una mica més seriosa i n’estem preocupats. Què et sembla a tu? Creus que tenim raó? —Mare, no veig pas que em passi res —respon la Laura, una mica a la defensiva. —Va tot bé? —insisteix la mare. —Dona —diu la Laura—, a l’escola tot va bé i amb l’equip d’hoquei estem que ho petem! Què vols que et digui? —No ho sé —diu la mare—, els teus germans estan una mica desconcertats, perquè els respons de qualsevol manera i diuen que t’estàs tornant molt antipàtica. —Deu ser cosa de l’edat. Dec estar entrant a l’edat del “pavo”: no és així com en dieu els grans? —Laura, no cal posar-se sarcàstica. Potser que mirem d’analitzar la situació amb calma, no et sembla? —És que, mare, els dos petits són uns pesats, tot el dia que si Laura això, que si Laura allò... No hi ha qui els aguanti! —es queixa. —Potser sí que tens raó, que tot el dia et van davant i darrere. Però a mi em sembla que potser tu fas moltes coses i tens l’agenda de la setmana molt plena, no? —No ho sé, mare, si fa o no fa com l’any passat, només és que hi ha un dia més d’entrenament. —Sí, i que els divendres has d’anar a buscar el teu germà petit en sortir de bàsquet. —Sí, però això ho faig molt de gust, i m’agrada que confieu en mi per fer aquesta feina. —Potser és que tens problemes a classe amb les amigues? —No, no tinc cap problema, tot al contrari: el curs em va de meravella i estic molt contenta amb el tutor. —Potser és que estàs enamorada —diu la Marina, tot picant-li l’ullet. —Mama! —exclama ella—, no facis aquestes bromes, que ja saps que no m’agraden. Si no em passa res; només és que trobo a faltar els avis —diu acaronant l’àlbum de fotos que té a les mans. La Marina s’ha quedat de pedra. És veritat que fa temps que no veuen els avis perquè han anat a viure a Menorca d’ençà la jubilació de l’avi. —Però si hem estat tot l’estiu junts i ens ho hem passat d’allò més bé! —li diu sorpresa. —Sí, és precisament això. Trobo a faltar les excursions amb bici a la vora del mar i les tardes jugant al mikado i al dòmino. M’agradava perdre el temps mirant les postes de sol i tenir temps per pensar. Potser és per això que estic tan melancòlica. —Et proposo una cosa —diu la Marina—: el proper cap de setmana llarg que hi hagi agafarem un vol per poder anar a Menorca a veure els avis. Però, mentrestant, les tardes de diumenge, podríem dedicar un parell d’hores a jugar plegats. Què et sembla? —Visca! —crida la Laura. En aquest moment apareixen per la porta de l’habitació en Sergi i la Maria, que celebren la idea dient que ells també volen proposar alguns jocs de taula.