Avui la Núria està molt contenta: vindrà el seu padrí a dinar. El padrí és el germà gran de la mare i fa tres anys que no el veu; s’ha fet un tip de veure’l a través de l’Skype aquests darrers anys, però sempre en dies assenyalats i encara amb molt males condicions. “Ja se sap”, comentava el pare després de cada connexió, “allà on s’està les comunicacions són molt poc fluides”. “És clar, el Congo és molt gran i la seva feina de metge cooperant li deixa molt poques hores lliures”, pensa la Núria.  

Després de dinar, els pares han encetat una sobretaula molt llarga: tenien tantes coses per explicar-se! Sort que el padrí ha portat unes quantes fotografies a l’ordinador i les hi ha deixat mirar. “Quins nens tan guapos”, pensa la Núria, “tots somriuen i sembla que els agrada que els facin fotos”. Porten molt poca roba i ja es veu que no tenen gaires joguines, però estan tots junts i semblen feliços. La Núria no para massa atenció a la conversa fins que sent la mare que diu:  

—Així, tu ara què faràs, Daniel? Penses tornar a l’Àfrica? O tens plans per quedar-te per aquí?   El padrí s’ha posat seriós i ha explicat que al Congo hi ha molts problemes: de pobresa, d’infraestructures, de sanitat, etc, però que també hi ha marginats de la societat. Si aquí ja és difícil per a una persona amb alguna discapacitat tirar endavant, imagina’t ser discapacitat al Congo. Per aquesta raó li agradaria, durant uns anys, intentar fer un treball des d’aquí per poder aconseguir ajudar els d’allà. El padrí ha dit una frase que a la Núria li ha agradat molt. Diu que vol “ser la veu dels qui no tenen veu”. Com que la Núria és una noia reflexiva, ha començat a pensar: com es pot ser la veu dels qui no tenen veu?  

S’ha mirat el Bernat, que és al bressol dormint i només té tres mesos, i ha pensat: “Què en penses, tu, Bernat, d’això que acaba de dir el padrí? Es pot ser la veu dels qui no tenen veu? Crec que tu ho tens ben clar perquè tant la mare, com el pare o jo mateixa, ja comencem a saber interpretar els teus plors. Tu no parles, no dius paraules, però entenem els teus plors: hi ha vegades que plores perquè tens gana, d’altres que et cantes la son, i d’altres que fas el possible perquè algú t’agafi a coll. Crec que sí que es pot ser la veu dels qui no tenen veu”.  

I ha continuat pensant. Ha pensat en l’Àngela, aquella noia sordmuda de l’escola que fa servir la llengua de signes. És molt divertit veure com es comunica amb les seves companyes. La Núria no entén res del que diu, però sempre li agrada molt observar com ho fa. Què n’opinaria ella, que el seu padrí Daniel vulgui ajudar els discapacitats del Congo? Segur que no li importaria, o potser sí. Podria ser que l’Àngela preferís que el doctor Daniel s’ocupés dels discapacitats d’aquí.  

S’ha mirat la seva tortuga i ha pensat: “Què et sembla, Tula, què en penses tu, que el padrí es quedi a Barcelona? No hi deus tenir cap inconvenient, oi? O potser sí, et fa por que ara no et cuidi tant perquè hauré d’estar pel padrí i et deixi de banda”.  

—No, mai, això no passarà mai! —diu cridant la Núria. I s’ha quedat molt sorpresa perquè aquest darrer pensament li ha sortit en forma de crit.

—Núria, què et passa? —pregunta la mare.

—No res, res. És que he pensat en veu alta.

—Aquesta noia em sembla que té moltes coses per explicar-me d’aquests tres anys que no ens hem vist. Vols que anem a la teva habitació i xerrem una estona? —suggereix en Daniel.