Aquesta tarda la Núria porta els seus fills a la placeta. Ja fa uns vint dies que ha començat el curs i encara no ha pogut estar cap tarda amb la mainada perquè sempre se li ha fet tard. "Com costa arrencar el curs", pensa mentre fa balanç. Els seus dos fills, en Pau i en Bernat, salten contents: per fi podran jugar amb els companys de classe de segon. Enguany no hi ha canvis i van ben confiats a l'escola. Coneixen la mestra, tenen amics i, de moment, la senyoreta no els ha posat deures. Els esperen dues horetes ben maques de jocs a la plaça. Quan hi arriben, deixen la mare parlant amb unes amigues i surten corrents a jugar. La Núria ja fa 10 anys que és la professora d'educació especial de l'escola del barri i en viu molt a prop. Això li suposa un gran avantatge de temps i de comoditat, però a la placeta li agrada fer de mare. Així que hi arriba, ja l'aborden dues mares que li donen una mica de conversa, però que de seguida comencen a fer-li preguntes sobre els canvis que hi ha hagut aquest any a l'escola. "A tu què et sembla el professor nou de tercer? Sembla molt jove, no?", diu la mare d'en Guillem. "I la nova directora de secundària? És aquella professora tan seriosa de física, oi? Em sembla que no té fills"... La Núria procura respondre amb evasives. Sap que la seva opinió pot fer molt de mal als companys: no seria la primera vegada que alguna xafarderia de la placeta arriba a provocar malestar al claustre de professors. Per tant, així que pot, desvia l'atenció i crida en Bernat, que s'està enfilant una mica massa al castell de cordes que hi ha al bell mig de la plaça: "Bernat, procura no pujar tan amunt, que prendràs mal!". En Bernat respon: "Mare, em pots comprar berenar al forn de la cantonada? La poma que m'has portat era molt petita i la meitat estava macada". La Núria pensa: "No ho he vist, que estigués macada; ni tan sols m'he adonat que ja s'haguessin acabat les pomes ni en Bernat ni en Pau. Aquest matí, amb les presses, he agafat les primeres peces de fruita que tenia a l'abast. Potser sí que hauria de passar pel forn. A casa no hi ha gota de pa". Abstreta com està amb tots aquests pensaments casolans, no s'adona que en Pau arriba agafat de la mà de l'àvia. "Núria, filla! Sembla que estàs a la lluna. Fa estona que et cridem!" "Ai, mare, d'on surts tu, ara? Certament, no t'havia vist. Pensava què havia de fer avui per sopar", diu tot fent-li un petó. "Mare", diu en Pau, "puc menjar-me la magdalena que m'ha portat l'àvia? És d'aquelles tan bones que fa ella". "Jo també en vull, si us plau!", diu en Bernat. L'àvia, tota cofoia, dóna una magdalena també a en Bernat i mira de reüll com la Núria fa una llambregada al mòbil per veure quina hora és i arrufa el nas. "Mare", diu desaprovant, "que després no soparan". "Au, va!", fa l'àvia tot picant-li l'ullet, "que també us n'he fet per a tu i en Carles, i encara us en quedaran per demà al matí per esmorzar". "Per cert, mare, recordes que aquest divendres tenim reunió i els hauràs de tenir a sopar i a dormir?" "Oi tant! Avui l'avi ja ha anat a la biblioteca a buscar una pel·lícula de dibuixos i jo els prepararé unes bones pizzes casolanes perquè no puguis dir que no en tenim cura". "No, però ja me'ls malcries ja, amb tantes atencions!" "Mira, noia: jo ja vaig fer la meva feina educant-vos a tu i els teus germans. Ara deixa'm fer d'àvia i consentir-los, que així els gaudeixo més. La feina d'educar-los et toca a tu, que a més ets mestra".