Cada dia, a l'hora de sopar, l'Anna ajudava la mare a parar taula, no sense haver rondinat una bona estona abans. Sempre trobava excuses per no fer allò que, de bon principi, havien acordat de dur a terme entre tots per tal de repartir-se les tasques domèstiques de casa, ja que tenien la gran sort que els pares treballaven i, per tant, no tenien gaire temps per a gaire cosa més. L'Anna no entenia per què sempre li tocava a ella parar taula i no al seu germà. En Xavier era més gran i estudiava a la mateixa escola. Ja estava fent el Batxillerat i arribava d'entrenar de futbol just quan es posaven a sopar. No pot arribar més aviat de l'entrenament? Segur que arriba tard per no haver de parar taula! Quin rotllo! Quan sigui gran, també arribaré tard i així ho farà un altre -va pensar molesta. Total, què fa ell? Ah sí, posa els plats al rentavaixelles. Que fàcil! -continuà pensant. Si em donessin una paga, llavors ho faria ben contenta!! -va pensar mentre treia d'esma els gots de l'armari. Aquell mateix vespre, mentre sopaven tots quatre, el timbre de la porta sonà. Era la Maria, veïna del segon primera. Tenia una filla, la Júlia, un any més petita que l'Anna. Es coneixien i anaven a la mateixa escola. La Maria havia d'acompanyar el seu marit al metge, ja que estava molt constipat i amb força febre i no sabien si seria una grip. La Maria va demanar a la mare de l'Anna si la Júlia es podia quedar una estona fins que tornessin del metge. Com a bones veïnes, la mare de l'Anna convidà a sopar la Júlia. "Anna, pots posar un cobert més a taula? La Júlia es quedarà a sopar amb nosaltres". L'Anna posà mala cara. A sobre, a fer de minyona -va remugar. Però abans no pogués reaccionar, la Júlia va contestar: - No us preocupeu, ja ho faig jo. A casa sempre ajudo la mare en tot el que puc. M'agrada ajudar-la perquè veig que està contenta, jo també ho estic i així els sopars són més guais.