Són les cinc de la tarda, l'hora de recollir els nens a l'escola. En surten dues nenes, la Laia i la Cristina, molt esverades en veure les seves mares respectives.

Laia: mare, mare, avui ha vingut la Sara, la professora de música, i ens ha explicat que començaran una nova activitat, teatre musical!, i que ens hi podem apuntar si volem. Jo sí que vull, eh, mare? Diu que assajarem els divendres, que ballarem i cantarem i que farem un festival al teatre! i que podeu venir a veure'ns quan el fem: vosaltres, els avis, tiets, tota la família pot venir. M'hi apuntaràs, oi que sí, mare? Ja veuràs quan cantem i ballem davant de tots, serà molt xulo.

Mare: ep, ep, un moment, Laia, ja veig que estàs molt animada, però això de cantar i ballar... i davant de tota la família... Però si tu no has estat mai capaç d'aprendre cap cançó sencera des que eres petita... i això de ballar, quan posem música a casa..., no sé, crec que no tens gaire sentit del ritme.

Laia: tant se val, mare, tan se val, ja n'aprendré, jo vull cantar i ballar al teatre davant de tothom! Mare: no sé, no ho veig clar. Crec que, en lloc de fer teatre musical, seria millor que fessis dibuix, no et sembla? La Laia es mira la seva mare pensarosa: potser sí, no?

Llavors la mare es gira cap a la seva amiga, la mare de la Cristina, i li diu: és que no té cap sentit del ritme i em fa por que faci el ridícul davant de tothom. Mentrestant, la Cristina també ha dit exactament el mateix a la seva mare i, com que tampoc no té gaire sentit del ritme, la seva mare, a més d'alegrar-se de veure-la tant il·lusionada, li ha proposat que, si li costa aprendre les cançons i els balls, sempre poden parlar amb l'Olga (la veïna que estudia al Conservatori) perquè l'ajudi a assajar a casa tot allò que més li costi, i així el dia del festival podrà fer-ho millor i més segura.