Els nanos de l'equip de bàsquet de tercer estan frustrats! Van començar el curs amb una sabata i una espardenya. Van canviar d'entrenador al desembre perquè el noi que tenien se'n va anar d'Erasmus. Van millorar molt l'assistència als entrenaments i, en conseqüència, van millorar el joc. Han acabat força ben classificats a la lliga escolar... i ara ensopeguen dos partits seguits de mala sort total: en Guiu es va lesionar, els àrbitres no els han estat gens favorables i el dissabte passat, a mig partit, es va posar a ploure de mala manera i es va haver de suspendre l'encontre... Estan FRUSTRATS!
L'entrenador, que és molt jovenet, ha escoltat els nanos al vestuari, als pares i, com que ja no sap què dir, ho consulta amb la mestra d'educació física de l'escola:
- No sé què fer, Lurdes! Estic tant frustrat com ells! I no sé què puc fer per canviar les coses!!!
- Ja veig que estàs fet "caldo". Segurament no n'hi ha per a menys amb tot el que m'has explicat. Però si una cosa has de tenir clara és que ni tu ni ningú pot canviar les coses!
- Ja, però no és just!
- T'entenc: quan t'esforces i treballes fort esperes la satisfacció d'aconseguir-ho! Això seria justícia, no?
- És clar ! És el que tots esperàvem. I ara...
- Alguns fets són frustrants, però sempre els podem viure més bé!
- Ara no em vinguis amb el Dont worry, be happy o l'Hakuna- matata de quan érem petits!
- No et serveix, oi, que et diguin això? Què et serviria per superar la frustració?
- Jo què sé! Que la temporada que ve sigui millor; que en Guiu es recuperi ràpid o que els dos àrbitres "aquells" s'hagin donat de baixa!
- Fantàstic! I que els nanos hagin millorat molt en dos trimestres no et diu res? No et sents un pèl millor, ja?
- ...? No ho sé. Però què els dic jo als meus nanos?
- Doncs justament això que estem dient! Què et sembla reconèixer que tenen motius per estar tristos. Ara bé, els pots ajudar a encarar el futur sense donar voltes al fet de si és just o no...
- Bé, sí, seria això! Gràcies, Lurdes!
La tolerància a la frustració és un ingredient necessari per poder ser feliços? Per què? Ajudem les criatures a afrontar la frustració o intentem evitar-los-la? Entenem que l'autosuperació és educativa? Que les contrarietats poden fer més bé que mal en el procés de formació de les persones?
Quines actituds dels adults afavoreixen més l’adquisició de tolerància a la frustració en els infants? Quin model donem, nosaltres com a adults, davant dels contratemps o les adversitats? Com tolerem les molèsties i les adversitats? Ens deixem portar per les emocions negatives o hem après a contenir-nos i posar al mal temps bona cara? Com ho aconseguim?
Acceptem els sentiments derivats de la frustració de les criatures? Les ajudem a reconèixer-los i acceptar-los? Com els ho expressem? Les ajudem a dominar les seves conductes? Com?