Ja s’està acabant el curs i l’ambient es nota tens. Les famílies comencen a planificar les vacances, la recerca de casals, l’adaptació als nous horaris, la gestió familiar quan acabin les classes...

Els nens perceben aquesta sensació d’estrès; ells també ho estan, d’estressats, i és per això que es mouen impulsivament: rebequeries contínues, plors, inquietuds, desigs, etc...

En Jan està acabant P4 i ara li ha donat per voler tot allò que hi veu de nou, a l’escola. Avui ha vist que el Miquel i el Pol duien un Beyblade cadascun i s’ho estaven passant d’allò més bé. Ell volia jugar, però no l’hi deixaven i aleshores ha empès el Miquel, que ha caigut tan malament, que s’ha fet un bon nyanyo. Ha vingut la mestra i l’ha renyat tot seguint el protocol: demana-li perdó, fes-li una abraçada i t’estàs una estona al meu costat pensant en allò que li has fet, al Miquel.

A la sortida, en Jan ha demanat a la seva mare, insistentment, un Beyblade. Ella li ha dit que no; però el nen ha començat a fer rebequeries tot cridant l’atenció de les famílies del voltant. No servia de res. Ella, molt tranquil·la, esperava que acabés el “numeret”; però no hi havia manera. Una mare que estava al costat li ha preguntat i li ha aconsellat de comprar-li-ho, així no donaria problemes, perquè al cap i a la fi no és tan car. Ella ho havia fet amb el seu fill i problema resolt. La mare d’en Jan s’ha quedat bocabadada en sentir aquesta resposta i li ha dit: Això no! Ha agafat el seu fill i se l’ha emportat plorant cap a casa.

En arribar, ja tenia tema per parlar amb el Gerard; però abans ha tingut una petita conversa amb el seu fill. La iaia, que els sentia, pensava: Pobret, jo per tal de no veure’l plorar...