Ja portem uns quants mesos de curs i el grup classe ja es coneix prou bé. La majoria ha fet el seu grupet per jugar al pati; de tant en tant es barregen amb d’altres, però solen ser constants. Uns juguen a pilota o amb qualsevol altra cosa (tenen una imaginació!); d’altres seuen a terra i xerren mentre esmorzen i també pots trobar-te algun nen amb un esmorzar que li dura tot el pati i encara més.
Avui ha estat un dia diferent; ha vingut la tutora de P5 amb un nen Down. Per motius familiars, ell i la seva mare han hagut de canviar de pis i d’escola. Es diu Xavi. És un nen molt alegre i juganer; tal com ha arribat al pati, s’ha deixat anar de la mà de la Maite i ha sortit corrents cap a la pilota i, només agafar-la, n’ha fet un, de gol. Tots els nens l’han abraçat festejant-ho. En tornar a la classe, l’han presentat i ell ha explicat que li agrada jugar al futbol, que és del Barça, que li agrada jugar a ninos i fer lluites entre ells. La resta de classe també s’ha presentat, l’han incorporat a un grup i li ha tocat ser l’encarregat de material.
A la tarda, la Maite ha explicat un conte, l’han comentat i després han fet un dibuix. En Xavi ha fet el seu a la seva manera i l’ha explicat a la resta de la classe. Cada nen que hi sortia a explicar el seu dibuix, se li aplaudia ben fort. En sortir de l’escola, la mare del Xavi l’estava esperant. Que content que ha sortit! No parava de xerrar sobre tot allò que havia fet a classe i sobre els nous amics que havia fet. La mare, tota cofoia, intentava contenir l’emoció. Les altres mares s’han adonat i s’han acostat a parlar amb ella i a presentar-se.
La mirada d’un nen és la nostra?
Què pensem davant el “diferent”?
Què transmetem als nostres fills?