Avui no és el millor dia de la Rosa. Ahir a la nit no es va recordar de carregar el mòbil i aquest matí no li ha sonat l’alarma i, és clar, han fet tard a l’escola.
Començava a ploure i el Pol i la Yasmine gairebé han sortit de casa sense esmorzar. La Rosa a corre-cuita, agafant els paraigües, s’ha fet mal. L’autobús era ple de gent. En arribar a l’escola, s’ha acomiadat dels nens sense fer-los un petó, tal com fa cada dia.
A la tarda, quan els ha anat a buscar al col·legi, s’ha trobat amb la mare del Genís, que li ha recriminat que no eduqués bé el Pol, que ahir va empènyer el Genís.
- Són coses de nens, tenen 4 anys! -diu la Rosa-. Segur que la Tània ho ha parlat a la classe i ho han solucionat -intentava mantenir la calma la Rosa. La mare del Genís continuava molt enfadada i en desacord amb la resposta. Sort que han sortit els nens i van poder evitar una possible discussió. La Yasmine, d’altra banda, du una nota a l’agenda perquè no s’ha portat bé a la classe d’anglès.
- És culpa de la Sara! –crida la Yasmine-. Sempre m’agafa les coses i la ‘teacher’, com que em té mania, m’ha castigat! -diu mig plorant. La Rosa, que té molta paciència, es posar a l’alçada de la nena i li diu:
- Mira Yasmine, tens 9 anys i a la teva edat em passava el mateix; a més a més, penso que això hem de parlar-ho a casa i reflexionarem sobre el que ha passat -diu amb to suau. Mentre tornen a casa, el Pol trepitja una caca de gos davant la porteria.
- Quin fàstic! -diu la Yasmine-. Pol, ni te m’acostis! -repeteix una i altra vegada.
En arribar a casa, la Rosa deixa les coses, neteja la sola de la sabata, prepara el berenar, mira el correu, tot són factures i propaganda d’immobiliàries; quan acaben de berenar, a fer els deures de la Yasmine, que encara porta l’angoixa del càstig. Mentrestant, el Pol juga amb el seu cotxe teledirigit i fa empipar el Picachu, el gos, que no para de bordar i córrer per la casa.
- Pol, deixa el cotxe i agafa un conte! -diu la Rosa amb to crispat. -Estem intentant fer els deures de la teva germana! -insisteix sense resultat. Arriba la nit i els nens ja són al llit; llavors s’obre la porta i entra el Xavi:
- Bona nit Rosa! Com ha anat el dia? Bé, oi? -diu amb un somriure.
Veritat o ficció?
Tenim dies així?
Quina és la clau? La tenim? La fem servir?