En Pol és un nen de 3 anys, els pares del qual treballen fins a les vuit del vespre. I és que, segons quines feines, no deixen espai per a l’oci, i molt menys per gaudir dels fills.
Els avis són els encarregats de dur-lo a l’escola, donar-li de menjar i passar amb ell la tarda, fins que vénen els pares a recollir-lo. En poques paraules, els avis són els educadors d’en Pol.
El nen va cada dia molt content a l’escola, perquè hi té molts amics i aprèn moltes coses. Ha après a posar-se la jaqueta tot sol; una gran descoberta! També ha après paraules noves i d’altres que ha modificat la mestra, segons ell; com penis en comptes de tita; biberó en comptes de bibi; melic en comptes de ring-ring... Però, és clar, aquest vocabulari i el diàleg propi de la seva edat es veu “enfrontat” al propi entorn familiar.
Els pares fan el que poden i, quan el veuen, els costa molt adonar-se que ja no és un bebè i que és capaç d’entendre i fer moltes coses tot sol. Fins i tot qüestionen el fet que l’àvia l’ensenyi a pregar i a acompanyar-lo a Missa. En Pol seu al seu costat i encén una espelma cada cop que hi va.
A casa dels avis només podia mirar la televisió, pintar amb bolígraf en algun full que tingués l’avi o bé anar a comprar amb l’àvia. Això de dilluns a divendres. El cap de setmana anava al centre comercial o feia alguna sortida amb els amics dels pares.
Ahir en Pol, abans de tancar els ulls per dormir, demanà a la seva mare un germà.
Deixem als nostres fills ser nens/es?
Tenim una guia del que toca i el que no?
Quin vocabulari fem servir?