La Laia i el Ferran són una parella del barri de Sant Martí de Provençals de Barcelona. Tots dos van estudiar junts l’EGB a la mateixa escola i finalment van casar-se. Varen passar molts anys dedicats íntegrament a la feina. Eren dos treballadors molt compromesos amb la seva tasca, obtenint així un càrrec important en llurs feines. Entre viatges, reunions, sopars i ocis propis de cadascun, no van plantejar-se tenir fills. Després d’un temps, quan van pensar que estaven preparats i els feia molta il·lusió la idea, no va poder ser.
Un germà de la Laia, que amb la seva dona preparen parelles a la parròquia, els parlà de l’acollida d’infants que es troben en situacions difícils. Es tracta d’integrar progressivament el nen a la família acollidora i atendre’l en totes les seves necessitats físiques i emocionals. No els va semblar mala idea i ja fa un parell de setmanes que tenen un nen de 5 mesos, que es diu Arnau.
El pare biològic va marxar de casa en el moment que va saber que la seva companya estava embarassada i ella va entrar en una depressió, fins al punt que ja no podia fer-se càrrec del nen. Tot i així, ara mateix el menut està sa i se’l veu molt rialler.
La parella de la nostra història està passant uns dies de nervis i angoixes; metges amunt i avall, reunions amb l’Associació per a l’orientació i l’acompanyament, familiars que vénen de visita... en fi, un temps una mica estressant. A vegades, tenen moments d’enyorança de la vida anterior. Tenien altres problemes que resolien amb trucades de telèfon o gestions simples i eficients. Ara són responsables d’una criatura, amb el compromís d’educar-la i donar-li tot l’afecte, fins que la seva mare pugui tenir-ne cura. Un moment en què no hi volen pensar cap dels dos.
Amb què ens comprometem? Val la pena?
Fem compromisos de llarga durada o més bé de curta?