Dilluns passat la Sandra, una mare de l’escola, ens demanava ajuda per una situació que ella no podia controlar i que trobava vergonyosa.  

El fet és que, a la porta del centre, un grup de nens jugava, com és normal; però, en un moment del joc, li va cridar l’atenció una sèrie de paraulotes i gestos que provocaven el riure dels companys de classe i d’algun que altre pare del voltant. La Sandra diu que ningú els va cridar l’atenció per aquest fet; però allò que li neguitejava més és que el seu fill li digués que, per què a ell el renyava i als altres no? I tenia raó: el Pol no és que sigui un sant, però es trobava enmig d’una situació incòmode, almenys a ulls de la Sandra.  

Un grup de mares comentava: Quina vergonya! No m’estranya gens! Segur que es passen moltes hores amb els avis i no tenen límits! És clar, com que té tres fills, no dóna a l’abast amb tots! I l’escola, no fa res? Molta escola cristiana, però guaita! Per què no parlen amb aquests pares?  

Des de l’escola se li comenta que l’educació, els bons modals, el respecte, l’actitud davant els altres són presents a l’ideari del centre. Però allò que succeeixi fora de l’escola, com ara el parc, el carrer, etc, no és de la nostra competència, ja que ens ficaríem en un terreny que correspon als pares, que són els vertaders educadors dels fills. Som conscients que els nois i noies passen moltes hores a l’escola i alguna cosa se’ls hauria de quedar; però la base, les arrels s’han de treballar a la família. Això no li va agradar gens, a la Sandra, i va marxar decebuda. Potser esperava una altra resposta.