- Quin drama tenim avui a casa, Paquita! La Berta ha trencat, no sabem de quina manera, el carregador del mòbil de la Susanna.
- Normal! La nena deu agafar tot el que està al seu abast i Déu sap on ho deixarà i què en farà, de les coses. I és que ara no és com abans. Avui dia necessiten el mòbil contínuament per estar comunicats.
- Deu ser amb les amigues, perquè el Gerard no surt de la feina fins ben bé les vuit del vespre. Però aquesta família sempre va atabalada.
- I ara!
- Un dia, tornant d’una platja d’aquestes que són molt lluny, amb l’estrès d’agafar les bosses, el parasol, la tauleta, el mòbil... i no sé què més, la Susanna va fer caure la Yan Zu i es va donar un cop contra la vorera, tot just abans d’agafar el cotxe.
- Quin ensurt!
- El Xavier buscant a Google, amb la mà tremolosa, el servei d’urgències més proper, ella taponant la ferida i fent callar la Berta, que no parava de plorar... Un show! Gràcies a Déu, tot va acabar amb uns quants punts i l’ensurt, és clar.
- Caram!
- Doncs, com deia, aquesta família sempre va atabalada. Moltes vegades, per a poder fer el sopar i el dinar del dia següent, posen a les nenes davant les pantalles per a mantenir-les quietes; una amb la tableta i l’altre empassant-se tot el que surti per la “caixa tonta”. Uns dibuixos que són lletgíssims i amb un vocabulari, crec que poc apropiat per a la seva edat. Així diu la nena, a vegades, coses que ni entenem, com “Tito Yayo” o “mosquis”. En fi, ells sabran Paquita, nosaltres a callar i a no molestar.
- I tant, Assumpció!
Els nous mitjans de comunicació, ens ajuden o ens perjudiquen?
Tenim control sobre ells o ells ens controlen?
Com afecten als nostres fills? I als nostres pares?