"Quan està enrabiada m'agredeix i jo m'enfado i ens acabem barallant, i la cosa s'embolica perquè sempre he de ser jo qui cedeix... i no pot ser! "
Aquest fragment de conversa, que es podria donar entre dues criatures de primària al pati de l'escola, la vaig sentir l'altre dia a l'autobús en boca d'una noia que parlava per telèfon davant meu. La tenia tant a prop que no vaig poder evitar de parar l'orella al que deia.
Se la veia realment amoïnada, i en poca estona vaig deduir que estava parlant, amb una amiga o una germana, de la relació entre ella i la seva filla. I jo aviat em vaig "muntar la pel·lícula": aquella noia tan jove tenia una adolescent a casa a qui no podia governar...
Però quina va ser la meva sorpresa quan, en un gir de la conversa, va començar a parlar de l'angúnia que li feia deixar anar la seva criatura de colònies: "Perquè a P4 són tant petits...!!!"
Quan va acabar la conversa, la noia em va mirar i em va dedicar un lleu somriure. Estàvem soles i se'm va escapar de dir: "Les criatures, oi?" Ella va posar una cara que ho deia tot: "Aquesta dona s'ha assabentat de tot el que he dit". I, en un cert to de disculpa, no faltada d'un cert enuig, va dir fluixet: "És que no sé què fer amb ella quan es posa d'aquesta manera!" Jo vaig somriure i vaig afegir: "Costa fer el nostre rol i reconduir el seu."
En aquest punt m'anava a sortir la meva "vena de mestra jubilada", però vaig preferir callar.
Quan la noia va baixar de l'autobús, poca estona després, em va dir "Adéu" amb un somriure més alleugerit.
I jo em vaig quedar pensant que segurament aquella noia sí que sabia què havia de fer amb la nena, només que no ho podia veure si es recargolava de ràbia, tal com la seva filleta. I és que la ràbia encega una criatura, però també un adult, o potser més encara! Tant, que ens acabem posant a l'alçada d'una criatura i no trobem "just" que sempre siguem nosaltres els que tinguem la feinada de reconduir la situació.
Les rebequeries són instruments que utilitzen les criatures per aconseguir els desigs que nosaltres els neguem. Si amb la seva actitud aconsegueixen que canviem d'opinió, què és el que estan aprenent realment? Quines estratègies seguim per mantenir la nostra autoritat sense violència?
Actuar amb empatia és el primer pas per poder ajudar els fills i alumnes a sortir de la rebequeria i a poder acceptar la ràbia i la frustració provocada pel "no". Podem trobar altres maneres que vagin encaminades a ajudar i no a reprimir?
Ens adonem dels sentiments que ens desperten les rebequeries? Som capaços de dominar-los? Som capaços d'actuar sense perdre de vista la intencionalitat educativa? Com?