- És que no puc!..... Mirà, NO puc!....Mare! Que no ho veus? Ho veus MARE?!-Crida en Joan desesperat, caminant unes passes per darrera de la seva mare, a la sortida de l'escola. Arrossega la cartera per terra, com si pesés molt i fa cara d'esforç.
La seva mare es gira una mica i li diu:
- Au, va vinga! I no cridis!
En Joan, en sentir això, rebota la cartera per terra i comença a donar-li puntades de peu mentre crida:
- Ets tonta! I ara per culpa teva la cartera està trencada! Mira!
La seva mare es gira i amb cara de "pomes agres" diu:
- Porta la ditxosa cartera!- i l'arrenca dels peus i mans d'en Joan d'una estrebada.
Tot seguit comencen a caminar un davant de l'altre. Cada un d'ells remugant...
- No hi ha manera amb tu Joan...No sé com fer-ho...I jo més tonta de consentir-ho tot. No si...ja n'estic ben tipa!
- M'has fet mal, tonta, tonta, tonta! ... I ara no puc caminar! Em fan mal les cames!!!
Aleshores davant seu apareix una fada. Si, una FADA! Una fada que els diu tot somrient:
- Us dono l'oportunitat de tornar a viure aquesta escena i fer-ho d'una manera diferent! A tu, mare et donaré la capacitat de ser propositiva, i a tu, Joan la de sentir-te satisfet!
I, de sobte es tornen a trobar mare i fill fent-se el petó a la porta de l'escola. En Joan allarga el braç cap a la seva mare, amb la cartera... Aleshores, la Nuri, la mestra de P4 fa una picada d'ullet al Joan i li diu:
- Quina força que tens Joan! Amb una ma pots aguantar la cartera!- I mirant la mare afegeix: - Aquest nano podria caminar quilòmetres amb la cartera a coll de tanta energia com té! No sembla que no estigui cansat després no parar en tota la jornada!
La mare, es mira el seu fill amb afecte i li diu:
- Anem Joan "el fort" que farem un bon berenar i descansarem en arribar a casa. No sé com no estàs cansat! Jo hi estic després de tota la jornada!
I en dir això, la mare es mira la Nuri amb agraïment i en aquell moment hi veu la cara somrient de la fada.
La manca de proactivitat pot venir donada per diverses circumstàncies i una d'elles és que, inevitablement, veiem el problema o situació des de la perspectiva d'adults. Manifestem empatia vers els nostres fills/alumnes quan ens posem al seu lloc. Què ens cal "deixar de banda" per ser més empàtics?
L'empatia també s'educa, sobretot si els nostres fills veuen que els podem entendre i que no reaccionem rondinat o renyant. En quines ocasions ens podem proposar ser més empàtics i proactius? Tanmateix els contes, les pel·lícules, els jocs també poden ser de gran ajuda. Recordem algun cas, alguna escena que ens inspiri? Com ho podem fer nosaltres?
De vegades, reaccionem impulsivament i no som capaços de proposar actuacions que evitin conflictes innecessaris. Què ens manca per ser més propositius i no tant reactius?
