Avui, a la sortida de l’escola, tothom parlava del mateix: Com han fet els grups de P4! Caldria no haver barrejat els alumnes. Ara que havien fet amics, els han separat. Aquesta noia nova no sé si està preparada per a atendre els nens…  

Se sentia un xivarri que no es podia aguantar i això que les mascaretes esmorteïen el so. Tothom estava en desacord amb la decisió de l’escola i és que sempre passa el mateix, qualsevol canvi fa volar els ganivets.  

L’altre dia vaig veure que a la classe de la Carla, la filla de la perruquera, hi ha un nen nou que no para quiet. La mare de la nena diu que és adoptat. La senyoreta no pot amb ell i sembla que li ha fet mal a un altre nen a l’hora del pati. Aquesta senyoreta es diu Elsie i és de fora, crec que de l’assignatura d’anglès. La veig molt joveneta i amb poca experiència; en quatre dies demana la baixa. 

El meu Pau ha tingut sort. Està amb l’Èric, amb qui va des de la llar d’infants; però també juga molt i parla del Tariq, un company que és de pell fosca. No és d’aquí, es va incorporar més tard a l’escola. La senyoreta és la Montse, aquesta sí que val. Porta molt de temps i sap com conduir la canalla. Ja té uns anys, però no sé com s’ho fa: els seus alumnes fan bé la fila i quan parla els nens fan silenci.  

Jo de seguida veig les diferències entre els infants. Només mirar els pares ja em faig l’idea i no m’equivoco! Aquell de davant està separat i ara li toca la filla; està tota l’estona del parc amb el mòbil i no veu que la nena s’està ficant al bassal.  

El meu marit no està per a aquestes coses; diu que els nens són nens i han de fer coses de nens, com jugar, riure, plorar i tocar-ho tot.