No m’agrada parlar dels altres, ja en tinc prou amb el que tinc; però ahir vaig sentir, mentre feia cua a la porta de la piscina, com dues mares comparaven els fills. Una deia que el seu ja sap escriure el nom… i amb lletra lligada! L’altra, que el seu llegeix els títols dels contes que té a casa. Jo pensava: «El Pol no sap fer res d’això; ell està amb els Playmobil i es munta les seves històries…» Vaig tornar a casa amoïnada. Ho vaig comentar amb en Pep i em va dir que em deixés estar de ximpleries, que l’important és que el nen sigui feliç. No sé. Potser és l’escola on va, que no els ensenyen prou? O potser som nosaltres, que no ens hi posem? Ai! Demanaré una entrevista amb la tutora, a veure si això és normal.  

Dies després…  

Quina tranquil·litat! En Pol és normal! Resulta que és una qüestió de ritmes. Però, ara que hi penso, resulta que tampoc és que passem gaire temps amb ell per a llegir ni escriure. No sé. Potser hem de comprar més contes o que jugui menys amb els ninos. Ara no sé si demanar una altra entrevista o parlar-ne amb algú. Pensaran que m’estic obsessionant. De fet, en Pep ho pensa.

Dies després…  

Estic tan contenta! Doncs sí, en Pol és normal. Normalíssim. Acaba de llegir davant meu. Ha dit «PLAYMÒBIL». Li ho he dit a la tutora i m’ha comentat que a classe també ho fa amb els noms dels companys, que és un procés. També m’ha dit pausadament i mirant-me als ulls: «GAU-DEIX!» Per què m’haurà dit això?