Coronavirus, coronavirus i més coronavirus! Totes les notícies parlen del mateix. Una ja no pot estar tranquil·la: que si no pots sortir, que si no pots fer petons, que si no pots anar a busca la nena a l’escola... I ara què fem? La classe de la Núria, confinada. Amb qui es queda la nena? Els pares treballen i es veu que no poden fer-ho amb l’ordinador de casa. Ja em diràs!  

En realitat tenia ganes de tenir la Núria a casa. La mascareta, ni me la poso. Només em faltava això! Que a casa del meu fill hagués d’anar amb aquest morrió que no em deixa ni respirar. Ei! Però estem bé!  

Sort que abans de la pandèmia vaig apuntar-me a informàtica al centre cívic del barri i tinc alguna idea d’allò que diuen “connectar-se”. Com que el meu fill m’ho deixa tot ben pautat i tinc l’enllaç a la videoconferència, la Núria pot fer classe. El que no porto tan bé són les hores; hi ha dies que quasi se m’oblida i he hagut de despertar la nena.  

Ella s’ho passa molt bé; no para de xerrar davant la pantalla i això que la Iolanda deia que gairebé no participava a la classe. Doncs, mira-te-la!   

La Núria diu que, tot i que li agrada posar-se a l’ordinador, troba a faltar l’escola, perquè allà pot sortir al pati a jugar amb les seves amigues. Té raó, la canalla no la pots tenir tancada a casa. I molta culpa la tenim els grans, que carai!

La iaia.