Conec en Joan des de qui sap quan però des de fa molt. Vam començar sent companys de centenars de reunions i d’accions, de manifestos i jornades i congressos sobre l’educació. I ara puc afirmar que som amics, perquè parlem d’altres coses. M’agrada conversar amb ell, sobretot quan hi discrepo, que no passa massa sovint. Dic això perquè sempre aprenc més quan algú em remou les seguretats, les certeses. En Joan és dels que remou perquè sap de què parla tot i que la vida, el pas del temps, ens ha fet a tots dos menys definitius, més oberts a la novetat, menys categòrics i menys esclaus d’uns determinats principis inamovibles. I malgrat tot en educació hi ha principis que cal mantenir perquè si els toquem cau tot l’edifici, com per exemple tenir clar que l’escola –transmissió i  novetat– és fonamental per la vida de les persones o que mai podem humiliar ningú i menys a una criatura.

Si repasseu l’índex del llibre trobareu que hi és gairebé tot, per no dir tot. Hi és ben endreçat, ben exposat i, sovint, qüestionat perquè en Joan té l’habilitat de saber veure allò que veu des de perspectives diferents.

A mi em passa com li passa a en Mèlich, em fascinen els començaments dels llibres. Aquest –després d’uns comentaris que li serveixen per introduir cada capítol i que són de Flàvia Company, del seu llibre Haru– diu això: “Sempre he repetit que les novel·les, les conferències, les pel·lícules, les obres d’art en general, són interessants quan t’ajuden a pensar en les pròpies coses”. Doncs objectiu assolit: he pensat en les pròpies coses que en aquest cas no són altres que veure de què es  nodreix l’ofici de mestre, quines llums i ombres té, per quins camins ens cal transitar i quines marrades hem d’evitar. Sobretot, quins són els intangibles que tenen una importància cabdal però que en moltes ocasions s’escapen de la mostra anàlisi –queden fora de la graella– fins que descobrim que hem arribat a un carreró sense sortida justament perquè no hem sabut fer-los presents.

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.