Aquesta setmana recordàvem en una conversa el relat ‘Un escàndol a Bohèmia’, de Conan-Doyle, on apareix aquest diàleg entre Watson i Holmes, iniciada pel mateix Watson, en reacció a unes deduccions realitzades per part de Holmes:

– Sempre que li sento explicar les seves raons, em sembla tot tan ridículament senzill que jo mateix podria haver-ho fet amb facilitat, encara que, en cadascun dels casos, em quedo desconcertat fins que m’explica tot el procés que ha seguit. I, no obstant això, crec que tinc tants bons ulls com vostè.
– Així és, en efecte –em va contestar, encenent un cigarret i deixant-se caure a una butaca–. Vostè veu, però no s’hi fixa. És una distinció clara. Per exemple, vostè ha vist amb freqüència els esglaons per pujar des del vestíbul a aquesta habitació.
– Moltes vegades.
– Com quantes?
– Centenars de vegades.
– Digui’m llavors quants esglaons hi ha.
– Quants? Doncs ni idea.
– El que jo li deia! Vostè ha vist, però no s’hi ha fixat. Aquí és on jo poso l’accent. Doncs bé: jo sé que hi ha disset graons, perquè els he vist i, al mateix temps, m’hi he fixat.

Immediatament, i per deformació professional, vam associar aquesta conversa literària amb la docència, i la conversa real derivà cap als centenars de vegades a la setmana que prenem decisions dins d’una aula, i al mateix temps amb quina escassedat d’ocasions reflexionem sobre aquestes determinacions. Seria el que Holmes diu a la conversa: “Vostè veu, però no s’hi fixa”. Els docents, massa sovint, actuem però no reflexionem. De fet, Clark i Peterson (1996) “van investigar quantes vegades pren un docent una decisió interactiva a cada hora de classe: com a mitjana, cada dos minuts”. I el que més ens hauria de preocupar és que Yinger (1996), que va continuar els estudis de Clark i Peterson, assenyala que “segons les informacions dels mateixos docents, només una quarta part de les decisions preses són conscients”. (1)

Llegir-ne més.

Els comentaris estan tancats.